Opinió

Sense pressa

‘Sense pressa’ són dues paraules que em defineixen prou bé. S’ha de fer tot i ben fet però no cal córrer. Ara quan de tant en tant trepitjo un camp de futbol sempre demano la pilota al peu, mai a l’espai. Per cert, Sense Pressa també és un molt bon restaurant de Barcelona. Des d’avui, i cada dos dilluns, escriuré a la contraportada del meu diari esportiu de capçalera. Fa molts anys que hi col·laboro. Primer, aportant les dades que treballàvem a les Transmissions d’en Puyal (la TDP) i, ara, en les d’en Torquemada (la TdT). També des de fa uns mesos donant el meu punt de vista dins de la secció de l’Observatori. L’Esportiu és lliure i independent, com a mínim fins on jo sé. El seu director Toni Romero em va oferir la possibilitat d’escriure amb l’argument més important per convènce’m: “Pots escriure del que vulguis i com vulguis.” Dit i fet! Per això, avui el primer que faig és expressar el meu orgull de compartir diari amb uns professionals íntegres que, a més a més, són molt bona gent.

L’amic Xavi Torres sempre acaba els seus articles amb un “Tenim pressa” en referència al procés que està vivint el nostre país. Avui només em referiré a la pressa com a mot que defineix l’ànsia de fer una cosa ràpidament. En general, tothom té pressa per tot i el futbol no n’és aliè. Al Barça se l’obliga a guanyar la lliga al mes de setembre sense pensar que el triplet es guanya o es perd a finals de maig. La perspectiva que ens dona el poder mirar enrere ens permet, com a mínim, somriure quan repassem els comentaris que en general es van fer quan el Barça semblava que ja tenia la lliga guanyada, l’Espanyol jugaria la Champions i el Girona l’Europa League. A hores d’ara només el Barça té opcions de guanyar la lliga. Tot ho volem al moment. No hi ha temps per a la pausa, no hi ha temps per assaborir les victòries, no hi ha temps per emprenyar-nos amb les derrotes, ni temps per delitar-nos amb el futbol de Messi abans de trobar-lo a faltar.

Al Barça no tot s’hi val. El Barça és un dels pocs clubs que han comprovat que es pot excel·lir jugant bé i guanyar tots els títols possibles. No n’hi ha prou amb guanyar. Això els diferencia de molts altres clubs on la victòria, o el títol, és l’únic objectiu. A tothom li agrada guanyar, però fer-ho amb un futbol que enamori és l’hòstia i els culers ho saben. No és fàcil, però si s’ha fet en dues o tres etapes (que jo hagi vist) s’ha de treballar per intentar que n’hi hagi una quarta i, si és possible, una cinquena, sisena... Una colla de joves futbolistes vestits amb la samarreta de l’Ajax ens ho van demostrar dimecres passat al Johan Cruyff Arena davant l’actual campió d’Europa. El Madrid va guanyar, com sempre, però el futbol el va posar l’Ajax, també com sempre.

Joves d’aquests n’hem tingut, en tenim i en tindrem. Una mica de confiança, valentia i tres o quatre patums per tornar a ser el Barça que molta gent desitja. El més important és creure-hi, no imposar-ho. Cruyff i Guardiola van ser capaços de convèncer els jugadors que la seva bogeria els portaria a guanyar convertint-se en un referent al món. Hi ha equips amb més títols que el Barça, però cap ha jugat com ho van fer el Barça de Cruyff i el de Guardiola. Passaran anys, dècades i aquest record perdurarà. Ah! Me n’oblidava, Xavi, en aquest cas jo també tinc pressa.

Cançó per començar bé la setmana: It’s only rock’n’roll (but I like it). The Rolling Stones.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)