Els tres tenors de Sant Adrià

El món actual ho mesura tot en paràmetres de resultats. No hi ha marge per als grisos. És blanc o negre. El temps dels matisos és un element extemporani quan tot es mou a velocitat de vertigen. És la cultura del clic. El futbol no viu aliè a aquesta realitat, i molts jugadors entren en aquesta trituradora sense temps per adaptar-se i digerir la realitat que els envolta. L’esglaó més dèbil es veu en el futbol formatiu. És el I+D dels clubs i un element que moltes vegades es pren alegrement. El planter necessita i reclama paciència. És un procés de maduració lenta i pausada. Cocció a baixa temperatura però constant, per veure com els nois van creixent sense desviar-se del camí fins arribar a aspirar al primer equip. Molts s’han quedat pel camí, però quan arriben a jugar alguns minuts a l’elit encara no han acabat el seu període de formació. És un altre moment en què cal tenir molta cura i creure en el projecte de futbolista. Un noi que ha anat cremant etapes al llarg de mitja vida. Superant exàmens continus i l’escrutini costant dels múltiples tècnics. Res és fàcil. Tot és un procés d’artesania i moltes hores, on el talent no és suficient, si no arriba acompanyat de disciplina i certes privacions. Així va creixent un futbolista del planter. No és per generació espontània. Per aquest motiu és un petit tresor, quan un noi que s’ha anat formant pels diversos camps de la ciutat esportiva Dani Jarque arriba al primer equip de l’Espanyol. Arriba al cim, però per fer-ho ha de tenir la confiança d’un tècnic que no tingui por per posar-lo i donar-li minuts. És l’última part de la formació i la més delicada. La pressió purament futbolística es barreja amb el focus mediàtic. Aquí la poca paciència, les presses i els nervis poden condemnar qualsevol jove a fer el salt definitiu al futbol d’elit.

L’aficionat de l’Espanyol ha de mirar-se amb certa protecció aquesta mena de futbolistes crescuts a casa. Un cert aire paternal per entendre els errors inicials, i una certa exigència prudencial per estimular-lo a treure tot el seu potencial. Molts futbolistes han debutat errant. Recordo els debuts de Víctor Ruiz o Pau López. Tots dos fortament criticats i ara amb trajectòries solvents a l’elit. Enguany, l’Espanyol ha donat llum a dos futbolistes com Marc Roca i Óscar Melendo. Dos nois de Sant Adrià que tenen un rol principal en l’equip després de dos anys madurant com a suplents. Rubi els ha donat l’alternativa i junt amb Sergi Darder conformen els tres tenors de Sant Adrià. Una tripleta construïda des de la base. Una petita obra de minuciosa orfebreria que fa moure l’engranatge tàctic de Rubi. Els equips del tècnic de Vilassar s’entenen des de la medul·lar, i aquesta batega al ritme de la Dani Jarque. Un luxe pel nexe sentimental que impregna l’equip i un exemple per a les altres lleves que volen fer el pas. El projecte de Rubi ha anat madurant a la velocitat de tots tres: a vegades més ràpid, altres més lentament, però el camí és clar. L’ADN de Sant Adrià és el que ha de moure cap endavant el projecte, però per arribar fins aquí cal tenir paciència, i els errors puntuals formen part de l’aprenentatge. Ara els tres tenors de Sant Adrià estan preparats i van a més. Els millors plats es cuinen a foc lent.