Aquest cap de setmana, amb la celebració de la 10a Festa del Futbol Català, s’ha donat per acabada la temporada del futbol formatiu al nostre país. Un any més, la Federació Catalana ha organitzat les fases finals dels campionats de Catalunya d’una manera impecable. Desconec si hi ha altres federacions que ho facin igual de bé, però m’atreveixo a dir que és impossible.

Durant tres dies, Martorell ha acollit el bo i millor del nostre futbol. Històricament, Barça i Espanyol copen la majoria de triomfs, però Damm, Cornellà i Girona any rere any treuen el cap en una categoria o una altra, tant per guanyar títols davant dels grans com per disputar-los les finals. El rànquing dels campionats dels darrers cinc anys en categoria juvenil, cadet, infantil, aleví i benjamí masculina l’encapçala el Barça amb 12 títols, l’Espanyol n’ha guanyat 11 i el CF Damm, l’etern outsider, 2. Escric aquest article mentre gaudeixo per Esport 3 de l’emocionantíssima final juvenil femenina entre el Barça i la Damm, guanyada per les cerveseres als penals. Aquesta temporada la Damm ha conquerit la lliga i la copa. Un èxit històric.

Finalitzada la temporada, és un bon moment per mirar enrere. He repassat moltes de les classificacions dels equips punters del nostre país per certificar un pensament que tenia pel cap. Més de la meitat dels nostres jugadors/es perden més que no pas guanyen. Podria des d’aquí tornar a reivindicar la figura dels pares educadors per damunt dels pares emprenyats, però no ho faré. Quan un beneit no vol reconèixer una realitat permanent, no hi ha res a fer. La Federació Catalana segueix fent campanyes, no defalleix, però això és estructural, és un problema d’educació. Els vostres fills, els meus, els dels nostres amics, saben millor que ningú el que vol dir perdre. Ho fan normalment i ho viuen amb esportivitat.

Només vuit dels vint equips de la primera divisió espanyola (Barça, Atlético de Madrid, Real Madrid, València, Getafe, Sevilla, Espanyol i Athletic Club) han guanyat més partits dels que han perdut. Juguem per guanyar, però normalment acabem perdent. Els millors jugadors del món han d’aprendre a guanyar i a gestionar les victòries. El futbol és un esport col·lectiu en el qual ningú, inclòs Messi, no guanya ni perd sol. El reconeixement de la feina del rival quan es perd i el sacrifici i la tristor de l’oponent quan es guanya, hauria de ser permanentment en l’ideari de qualsevol futbolista i del seu entorn. Si l’esportista és en una edat primerenca, han de ser l’staff tècnic del seu equip i els seus pares els responsables d’administrar una de les realitats més crues de l’esport: només hi ha un vencedor. Això no vol dir que la resta no ho hagin fet bé. Res més lluny de la realitat. El fet de divertir-se mentre es practica el teu esport preferit o, en altres casos, la teva professió, ja és un èxit. Podríem dir que, tret de guanyar, aquesta hauria de ser la finalitat absoluta després d’hores i hores d’entrenament i sacrifici.

Només triomfa qui guanya títols? No. Us faríeu creus de la quantitat de grans jugadors que no tenen títols ni trofeus a casa seva però que han fet una gran carrera i poden mirar enrere amb un somriure. Això mateix els passa a molts jugadors amateurs que recorden la seva època en el futbol com una etapa enriquidora de la seva vida personal on els records que perduren són les relacions personals amb els companys i alguna que altra victòria. Aquest és el futbol real.