Opinió

De dolents no n’hi ha

Quan tens la sort de poder compartir samarreta i terreny de joc amb exfutbolistes professionals t’adones ràpidament de per què ells han arribat l’elit i tu no. El colpeig de la pilota, el control, la visió dels espais, el canvi de ritme... Podria seguir enumerant aspectes importants del joc i en tots hi trobaríem diferències. Tots els jugadors que arriben al futbol professional són molt bons. Aquesta afirmació pot semblar una obvietat, però no ho és. Coneixem casos que ens poden fer pensar que alguns jugadors professionals no tenen prou nivell per recaure en segons quins equips, ja sigui per una qüestió de caràcter o bé per qualitat. Però de dolent no n’hi ha cap.

La setmana passada ho vaig poder experimentar. Un partit per recordar la figura de Johan Cruyff contra els seus amics d’Aiguafreda i el Montanyà em va permetre compartir vestidor amb Pep Guardiola, entre d’altres. Un cop dins del terreny de joc vaig fer una passada al Pep que la va tornar us podeu imaginar com. El mateix amb Roger Garcia, Lluís Carreras, Quique Álvarez, Jofre Mateu... Ara és l’hora de fer-ho amb altres bons futbolistes i companys de l’equip com el meu germà Joan o els amics Xavi Torres, Ricard Torquemada o Jan Laporta. Us asseguro que la pilota anava amb la mateixa força i precisió però tornava diferent. El futbol professional és una altra història.

Els meus referents més directes, el Joan i el meu germà petit, l’Oriol, van jugar molt bé a futbol: l’Oriol a les categories inferiors del Barça i el Joan fent carrera a tercera divisió (quan no hi havia segona B), en què va destacar especialment a l’Europa. Jo vaig ser feliç jugant a la Damm. Segons el meu pare, que com és mort ningú podrà rebatre ni contrastar, jo era el més talentós de tots tres, però ells eren millors futbolistes. Entendreu perfectament que faci bona la teoria del meu pare.

Com us deia, a l’elit no hi ha jugadors dolents. El 30 de juny passat el jugador brasiler del FC Barcelona Douglas Pereira va finalitzar el seu contracte de cinc temporades havent disputat només cinc partits amb el primer equip. Després de veure’l jugar, més d’un podria pensar que era dolent. Jo no ho crec. Què li van explicar a Luis Enrique per declarar que Douglas era el lateral que volien? Crec que va confiar en excés en l’estructura tècnica del club. En el món del futbol hi ha persones i, per tant, hi ha encerts i errors.

Quants jugadors coneixem que si haguessin tingut una mica més de sort o s’haguessin creuat amb les persones oportunes haurien tingut un destí diferent? Per mi, podria ser perfectament el cas de Gerard Puigoriol, Putxi, capità de l’AE Prat. En Gerard és un treballador amb talent que va destacar al futbol de base del Manresa, després al Manlleu, l’Europa i ara al Prat. En Putxi és un gran jugador. No hi veig gaires diferències futbolístiques, entre ell i Pere Pons. Dos jugadors d’equip imprescindibles en la pressió però un ha jugat a tercera divisió i l’altre a primera.

Douglas, Murillo, Boateng i companyia no són dolents, ni ells ni cap jugador professional. Si un dia teniu el privilegi de compartir-hi terreny de joc, veureu com us passaran una pilota, els tornareu un meló i us tornaran a cedir una pilota. Així fins que ens adonem que els dolents som nosaltres i que no ens aniria gens malament revisar el catàleg d’adjectius amb què sovint els periodistes qualifiquem els futbolistes en les nostres transmissions, tertúlies o cròniques.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)