Opinió

Fàcil, fàcil, fàcil!

Possiblement amb aquest titular ens sorprendria l’enyorat Carlos Pérez de Rozas en la seva columna postpartit de divendres o en la primera tertúlia amb el seu estimat Francesc Garriga. Vaig conèixer bé el Carlos. Durant dues temporades, el Pere Escobar ens va convocar els diumenges a la nit, juntament amb Lluís Lainz, per debatre la jornada del cap de setmana. El Carlos, un tipus extraordinàriament bo, ho trobava tot fantàstic. Ell era així, la màxima expressió de l’optimisme. El Lluís, gairebé tot malament. En aquest cas, per un esperit crític i pel seu demostrat rigor futbolístic. Jo, al mig. Dient el que em semblava, com sempre, i restant transcendència a una passió que ens va captivar quan érem nens però que cada vegada és més espectacle i menys esport.

Si ahir ens haguéssim tornat a trobar el Carlos estic convençut que ens parlaria de la superioritat del Barça i que la derrota només ha estat un accident. Fins i tot ens diria que el Barça guanyarà el triplet. El Lluís parlaria de la pèrdua d’estil i de la renúncia a un model que cada vegada és més llunyà. Jo hauria reconegut la il·lusió que em va fer veure l’11 inicial del nou San Mamés i la decepció per un futbol mediocre durant bona part dels noranta minuts. Ni el bri d’esperança per confiar en Carles Pérez en els darrers minuts, ni l’aprovat en el primer examen de De Jong, ni la propera tornada de Messi aconsegueixen impregnar-me de l’optimisme del Carlos. Crec que el Barça guanyarà la lliga perquè és superior als rivals, però jugant com ho va fer divendres no en tindrà prou a Europa.

La derrota a Bilbao pot revifar la pesada història de Neymar. Per primer cop, el Barça, enviant tres subordinats de Bartomeu a París, va evidenciar que entrava a formar part, de manera activa, del serial futbolístic de l’estiu. No sabem si Messi vol el brasiler de tornada al vestidor. El coneix millor que ningú. Sap el que pot sumar i restar tant a dins del camp com a fora. Tothom és conscient de la importància de l’argentí al club i que els responsables de la part esportiva han de formar una plantilla pensant en el benestar del millor jugador de la història. Si Messi és feliç, nosaltres també ho serem. No soc partidari de vetar la tornada de ningú enlloc, però encara menys de protegir els forts envers els dèbils. Si els que marxen de casa no poden tornar (Xavi Simons, Eric Garcia, Mboula, Sergio Gómez, Adrià Bernabé...), per què Neymar sí? No és just ni coherent. Gerard Piqué n’és el millor exemple. Neymar en seria el pitjor.

Dimarts passat, dins del programari del curs professional d’entrenador de la Federació Catalana de Futbol, vaig oferir una ponència sobre comunicació als alumnes, que, un cop aprovat el curs, podrien legalment entrenar el primer equip del Barça. En una pausa de la ponència vam debatre la possible tornada de Neymar. Jo els vaig demanar que expressessin la seva opinió sobre la conveniència o no del fitxatge i, sobretot, que ho fessin des del punt de vista de l’entrenador. Volia que es posessin en la pell de Valverde, el seu col·lega de professió. La gran majoria fitxaria Neymar. Va ser aleshores quan el professor, contrariat i sorprès per l’aclaparadora majoria, va preguntar les raons per a tanta clarividència en l’encert del suposat fitxatge. Les raons futbolístiques van ser diverses, però on hi va haver unanimitat va ser en la capacitat de Valverde de gestionar el vestidor. Potser per això va ser l’escollit.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)