Cristhian Stuani té una història amb el Girona emocionant. No tinc present ara mateix un idil·li d’un futbolista amb un club com el que protagonitza l’uruguaià amb l’entitat blanc-i-vermella. I és que Stuani va aterrar al Girona amb 30 anys l’estiu del 2017, amb una carrera pràcticament feta. Havia passat per Danubio, Reggina, Llevant, Racing, Espanyol i Middlesbrough, i va presentar-se al club gironí sense fer gaire fressa, gairebé de puntetes, per reforçar un conjunt que aleshores havia acabat de pujar a primera. Ningú, absolutament ningú, podia predir el que ha acabat passant: que Stuani es convertiria en una llegenda del Girona i que hauria de tenir, quan plegui, una estàtua a Montilivi. La samarreta blanc-i-vermella fa gran Stuani i ell ha fet gran la samarreta blanc-i-vermella. En el Girona ha ofert la seva millor versió futbolística, i amb ell el Girona viu el seu millor moment. Així, gairebé una dècada després, és el capità i ídol, el màxim golejador històric i acumula gestes a pilots. A banda dels gols, que n’ha fet a dojo i han contribuït a dues permanències (fa pinta que a tres), a un ascens i a una històrica classificació per a la Champions League, em quedo amb el gest de quedar-se a segona A tres temporades, per retornar el club a primera, quan hauria pogut marxar per continuar competint a l’elit. No es va moure, s’estima i s’identifica amb la ciutat i el club, on continua, amb 38 anys –a l’octubre en farà 39–, estirant el carro. El temps passa per a tothom i a ell li ha tocat darrerament tenir un paper més secundari, però l’ha acceptat amb bona cara i disposat sempre a sumar. És un gran líder i Míchel s’hi ha agafat ara, en l’adversitat, amb el descens amenaçant, i el charrúa no li ha fallat. Ahir, contra el Mallorca (1-0), va tornar-hi a ser per continuar escrivint capítols d’aquesta emocionant història, a la qual no s’entreveu un final.