El Barça femení va guanyar ahir, al camp del Betis, la desena lliga de la seva història, la sisena de manera consecutiva. Aquest és el primer títol gran de la temporada per a les culers, que un curs més aspiren a aixecar el triplet, amb la final de la Champions contra l’Arsenal i la de la copa contra l’Atlético a l’horitzó. El que hauria de ser una gesta històrica es percep gairebé com una rutina. Hem acabat normalitzant el que realment és extraordinari.

Que estiguin a les portes d’aixecar per tercera vegada en la història d’aquesta secció els tres títols –ho van fer el 2020/21 i el 2023/24– ens sembla esperable, el guió que tothom preveu abans d’iniciar el curs. Això diu molt d’elles, però encara més de nosaltres. Cal recordar que no estem veient un capítol més, sinó una època d’un projecte amb un recorregut triomfal i durador que és l’enveja d’altres grans clubs. Deixem de mirar el seu èxit amb la fredor de qui ja ho ha vist tot. Mirem-ho amb l’admiració i el respecte que es mereix. Mantenir la fam de títols, l’ambició i l’excel·lència any rere any, no és gens fàcil. Hi ha al darrere un treball i una disciplina i constància admirables, que es pot traslladar a altres aspectes de la vida.

Si normalitzem el que és extraordinari, deixem de valorar allò que realment transforma. I aquest Barça no només guanya partits i títols. Va molt més enllà.