Opinió

Miguel Cardenal

El dirigent és qui subjecta l'espasa de Dàmocles que fa tentines sobre l'esport català,
a punt de perdre la seva autonomia
a través de la llicència única

Quan algun dirigent esportiu es posa a la boca el Barça o el Madrid fa el salt a la primera divisió mediàtica. La resta de la seva activitat roman en una nebulosa que només es desfà si hi ha algun escàndol sonat, una frase fora de lloc o els típics cops de colze per sortir en les imatges i celebracions d'exaltació patriòtica. Cardenal, amagat en les masmorres que governa el tinent coronel José Ignacio Wert, s'ha distingit per ser un secretari general que somriu a la teva cara mentre et clava la daga fins a l'espinada. S'ha de dir, això sí, que si l'article que va escriure defensant el Barça l'hagués fet parlant del Madrid aquí a Catalunya l'estaríem obrint en canal. És prou llest. Sap que amb una elegia del Barça poca gent, més enllà dels falangistes, poden posar en dubte la seva fulla de serveis per la causa.

Repassem-la. Cardenal és qui subjecta en aquests moments l'espasa de Dàmocles que fa tentines sobre l'esport català, a punt de perdre la seva autonomia a través de la llicència única, un mecanisme que permetrà a les federacions espanyoles el govern econòmic –que és com dir absolut– sobre tot el territori espanyol. Cardenal visita Catalunya amb la seva cara de no haver trencat cap plat, es reuneix amb els dirigents polítics i esportius, els ensarrona amb una promesa de diàleg i se'n torna a Madrid (fins i tot amb algun premi a la butxaca) a no moure ni una coma d'un redactat que ens donarà pel sac.

Cardenal, que per alguna cosa és el president del Consell Superior d'Esports, encara deu cap a sis milions al govern català per les despeses del CAR de Sant Cugat. El govern català va haver de fer front en solitari a la inversió del nou mòdul, instal·lació que probablement va salvar l'equip espanyol dels pitjors resultats olímpics de la història moderna. A l'hora de la celebració tot van ser lloances per als esportistes, les respectives federacions espanyoles i els dirigents del COE. Catalunya, que aportava el 35% dels esportistes i va sumar gairebé el 65% de les medalles catalanes, no tan sols no va existir, sinó que el COE va negar al mateix secretari general de l'Esport, Ivan Tibau, una acreditació, i Cardenal no va moure ni un dit perquè no fos així.

De Cardenal no hem llegit (ni ho farem) cap carta en defensa de Roser Tarragó, Ona Carbonell i Àlex Fàbregas, esportistes olímpics vilipendiats per la caverna per haver expressat obertament o tímidament el seus sentiments catalanistes. Tampoc llegirem del dirigent espanyol cap manifest en defensa dels clubs modestos catalans –el Barça, de fet, és prou gran per defensar-se solet– quan aquests van ser inspeccionats per Hisenda en una maniobra política repulsiva. Tampoc llegirem del dirigent espanyol cap defensa del dret que tenen les federacions catalanes –acceptat pel Tribunal d'Arbitratge Esportiu– de ser reconegudes internacionalment. És més, el seu organisme continua treballant sense descans perquè no en quedi ni una.

Per rematar-ho Cardenal tampoc deixa anar ni un euro per als Jocs del Mediterrani de Tarragona i va maniobrar sense dissimular contra la candidatura olímpica de Barcelona 2022 per afavorir la de Madrid 2020. Aquest és, senyores i senyors, Miguel Cardenal Carro.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.