M'he discutit amb entrenadors que mereixen tot el meu respecte futbolístic, amb amics als quals agrada el futbol i que hi toquen i fins i tot amb coneguts i familiars als quals no tinc respecte en absolut pel que fa al seu criteri futbolístic, i potser no tinc cap mena de raó en allò que defenso, però n'he quedat una mica fart en aquest mundial que es va tancar diumenge d'algunes coses. La primera, de la persecució absoluta a Messi i tot el que feia per part dels mitjans espanyols i del seguidisme que se n'ha fet en alguns mitjans catalans. D'acord, no vam veure la millor versió de Messi en el mundial, i potser trigarem a veure-la o no la veurem mai més. Però d'aquí a dir que ha fracassat i totes les bertranades que se n'han dit, n'hi ha un bon tros. Que no s'adonen que tot això ho deien només perquè és un símbol del barcelonisme i que per això cal atacar-lo? No veuen que si els espanyols anaven amb Alemanya en la final no era pel seu joc, sinó perquè jugava contra l'Argentina de Messi i Mascherano i amb els teutons hi jugaven Khedira, el seu exjugador Özil i Kroos, a qui desitgen com a madridista futur? L'altra cosa de què em vaig cansar és de la deïficació futbolística de Mascherano. En parlaré després.

Messi ha estat escollit millor jugador i això és una exageració. Però va fer el seu paper. El que havia fet en els primers anys de Guardiola com a entrenador era tan estratosfèric que no ho podem considerar normal. La temporada passada, Messi va fer més de quaranta gols. I n'ha fet quatre en el mundial. I ha donat assistències meravelloses. I ha aconseguit tenir sempre quatre o cinc jugadors pendents d'ell. Si l'Argentina tingués una bona selecció, s'haurien forrat, però no la té. Al voltant de Messi hi havia molta mediocritat i jugadors com Palacio amb problemes de control de pilota. Doncs això.

L'altre és que per comparació tothom ha parlat meravelles de Mascherano i somia a veure'l jugar així al Barça. Doncs no, gràcies. Mascherano era pertot, ho tallava tot, feia entrades de targeta groga constantment i alguna de mig vermella que li van perdonar. Rebutjava totes les pilotes. Com el Carles Pujol polivalent que tant admiraven alguns quan el Barça ho perdia tot i celebrava quedar sisè en la lliga. I ja em perdonaran. A mi no m'interessa un equip en què Mascherano jugui de la manera com ha jugat amb l'Argentina. Sempre al límit, sempre jugant al cent deu per cent, sempre amb aquella manera de llançar pilotes llargues perquè algú corri i els migcampistes tinguin un moment de descans. Aquesta manera de jugar potser és per a alguns equips que apel·lin a l'èpica des del primer dia, però no per a un club que vol lluitar per totes les competicions. No vull dir que no m'agradi Mascherano. Jo el voldria al meu planter i la majoria de vegades, a l'equip titular, però per fer el que li feia fer Guardiola, no per portar el pes de l'equip. El pes de l'equip l'han de portar jugadors com Iniesta i Xavi (sí, Xavi), i com Busquets i migcampistes creatius (i també lluitadors) per donar pilotes en condicions a la gent de davant. Jugar com l'Argentina és l'última cosa que voldria per al Barça.