Jorge

No hauria de ser aquest el lloc per parlar de Jorge Fernández Díaz però ell mateix s'ha ficat en el fangar en acusar Pep Guardiola de jugar amb la selecció espanyola per motius econòmics. Ui sí, que greu. El nostre estimat ministre ja havia fet números per tenir aquest honor, gràcies a la seva comprensió vers la llibertat d'expressió dels catalans i els bascos als recintes esportius.

I d'això es tracta, precisament, de llibertat d'expressió. I ara exerciré la meva i que Déu, i sobretot el meu advocat, m'agafi confessat, que és el que Jorge recomana a tothom, sobretot que ens confessem. Va ser Jorge qui va apel·lar a la llibertat d'expressió durant la polèmica pel Diccionario bibliográfico español, que lloava sense ni tan sols dissimular la figura de Francisco Franco. Va apel·lar llavors a l'article 20 de la Constitució que reconeix (teòricament) tothom a difondre lliurement pensaments, idees i opinions. També hi apel·lo, per si de cas.

Si els espanyols es jutgessin políticament a ells mateixos el veredicte sobre Jorge seria obvi. Aquest judici no hi serà mai. O sí?

Comencem, senyor jutge.

Sobre la lluita de Jorge contra la llibertat d'expressió a la qual ell mateix apel·lava per defensar Franco –amb dos collons (perdó)– ja tenim sobre la taula la llei mordassa, una prova ben escrita i documentada. Aquí la té senyor jutge. Avui ja hi podem afegir, a més, la llei de seguridad nacional, una altra reminiscència de la “indisoluble unidad” d'Espanya. De fet, amb la Constitució espanyola a la mà podríem fer pujar a l'estrada del judici democràtic tots els seus redactors. “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, bla, bla, bla...”

També li recordo, senyor jutge, que la defensa a ultrança de la relació directe entre la religió (catòlica, apostòlica i romana) i l'Estat a través del concordat amb el Vaticà és una altra prova que situa l'acusat en el bàndol que encara s'aferra al color blanc-i-negre del No-Do. Com a membre numerari de l'Opus les seves opinions poden ser radicals contra allò del llibertinatge, ja ens entenem, però quan va decidir concedir a la Verge (amb tots els respectes, senyora) la més alta condecoració policial va fer un altre salt de quaranta anys en el temps que, vostè, senyor jutge, hauria de condemnar. I parlant de religió, amb permís de la fiscalia, li posaré un tall de veu amb el qual segur que tots ens podrem posar d'acord per condemnar l'acusat. “L'avortament té alguna cosa a veure amb ETA...” No hi ha més paraules, que diria Perry Mason.

També sabem que l'acusat pateix, i em sap greu, amb el tema de les eleccions, probablement és una aberració a la qual no està acostumat i que li provoca problemes de salut. Però això no és excusa, si em permet sa senyoria, perquè un dels seus departaments, els amics de la UDEF, s'inventin informes per fer caure Artur Mas i Xavier Trias. Temo que el pas següent sigui prohibir les eleccions directament, per estalviar escàndols.

I per acabar, que de fet hauria de ser per començar, tot l'imperi de l'acusat s'aguanta per una gran operació de corrupció en els anys vuitanta a l'antic edifici dels sindicats verticals a la Via Laietana. Si vol en parlem en la propera sessió.