Vázquez Montalban i Cassius Clay

Manuel Vázquez Montalbán va saber entendre l'esport com un ressò de la vida social. En els seus escrits analitzà la figura de Cassius Clay, un púgil que es va guanyar el favor d'alguns intel·lectuals envers la boxa gràcies a un estil nou i elegant allunyat de la seva brutalitat característica. La derrota d'aquest boxejador contra Joe Frazier l'any 1971 va ser motiu d'una interessant reflexió.

A les pàgines de la revista Triunfo, signant amb el pseudònim Luis Dávila, va publicar un article titulat La caiguda del Clay Power, en què analitzava aquest combat des del punt de vista de les seves connotacions polítiques. Segons el periodista barceloní, l'autèntic vencedor va ser, en realitat, l'expresident dels Estats Units Lyndon B. Johnson. Amb els punys de Frazier, el govern nord-americà havia aconseguit doblegar el símbol identitari d'una col·lectivitat oprimida. Aquesta afirmació tan contundent es basava en la decisiva passivitat de Clay. Els quatre anys de sanció sense poder lluitar havien afectat la seva singular mobilitat al ring.

Vázquez Montalbán sosté que el president Nixon va recollir els fruits de l'estratègia contra l'ídol de la minoria negra dirigida pel seu antecessor a la Casa Blanca. La causa d'aquest assetjament polític és evident. L'endemà de proclamar-se campió del món dels pesos pesants contra Sonny Liston (1964), Cassius Clay va anunciar la seva conversió a l'islam i el seu canvi de nom: Muhammad Alí. D'aleshores ençà, cadascuna de les seves victòries traspuava un valor simbòlic, superior a l'esportiu, fins a deixar de ser un simple esportista per esdevenir un emblema de la lluita de la població negra en defensa dels seus drets vulnerats. A això cal afegir que el 1967 es va negar a incorporar-se a l'exèrcit per no haver de participar en la guerra de Vietnam. El boxejador de Louisville es va convertir en un símbol encara més perillós: era un triomfador que desafiava el sistema. Ja no afectava tan sols la lluita per la defensa dels drets d'una minoria, estava en joc la supervivència de tot l'entramat legal que garantia l'statu quo nord-americà.

Fins al combat amb Frazer, Clay havia acumulat 29 victòries, 22 de les quals per knockout, i cap derrota. Segons Montalbán, el govern americà va aconseguir desterrar-lo dels quadrilàters gràcies a la connivència dels responsables del negoci muntat al voltant de la boxa. Tot i això, els interessos econòmics van obligar els promotors a oblidar-se de les recomanacions polítiques i Alí va tornar al ring, dos anys abans que s'acabés la suspensió, per defensar el seu títol.

Per al periodista barceloní, la reivindicació de la minoria negra seguia viva malgrat la derrota de Clay. La funció identitària del púgil s'emmarcava en la via pacífica promoguda per Martin Luther King i contrastava amb el canvi d'escenari del conflicte racial produït arran de l'enfrontament violent amb la policia dels panteres negres. Per això li recomana que es dediqui a entrenar-se i a recuperar-se, ja que “amb vint-i-nou anys encara pot tornar el cop de puny moral als que li han fet la traveta política”.

Tres anys després, Muhammad Ali va recuperar el títol dels pesos pesants contra George Foreman. Un guardó que va perdre i tornar a guanyar el 1978, per convertir-se en el primer boxejador que alçava en tres ocasions el prestigiós cinturó. Amb els anys, el reconeixement de la societat nord-americana va ser unànime fins al punt de ser escollit per encendre el peveter en els Jocs d'Atlanta. Esdevenia així un símbol de la integració racial en una cerimònia presidida, curiosament, per un altre objector del Vietnam: Bill Clinton (La privatització dels Jocs, El País, 1996).