La copa va tornar a Catalunya 31 anys després. Un món. Tot i que sembla que per alguns aquest no evoluciona... Les grades de Fontajau van ser el que havien de ser: color, bon rotllo, més o menys ple, i molt de sentit comú. Perquè això és el que ha estat sempre el bàsquet. I sent femení, l'oportunitat de confirmar-ho era excel·lent. Si més no, el famós projecte Universo Mujer promogut per la FEB des de ja fa uns quants anys ha de ser alguna cosa més que paraules en aquests esdeveniments. Girona va aportar-hi, sense reserves, el seu gra de sorra perquè la festa fos sana i intel·ligent. El mèrit va ser de totes les aficions, com la d'Araski, per exemple, que corejava i abraçava les seves jugadores a peu de pista com heroïnes, tot i haver perdut. Va ser un desplegament verd, més que d'esperança.

Gernika, Ferrol, Càceres... totes van estar a l'altura en un torneig ben organitzat i amb una Minicopa com a encert majúscul. Les dotze nenes de Salamanca, absents en aquesta competició sense tenir-ne cap culpa, es van perdre el somni del viatge que tots perseguim a la seva edat. I no pas per la negativa dels seus pares, com el club va dir. Allò de barrejar política i esport, que tan es critica, crema encara més quan se supera el sentit comú. Quant a l'alegre i fidel afició charra, qui no va venir va ser la seva decisió. Un discutible emprenyament no hauria de fastiguejar segons què, i menys, si el club amfitrió no té cap culpa. Poc seny –català o no.

Si bé l'Spar Citylift Uni Girona va tenir algun problema en el marcador el primer dia –i també de manca d'autocars i amb horaris de partits massa ajustats a la Minicopa– va aprovar amb nota el debut. Divendres, per uns moments, Fontajau recordava la barreja festiva i el clímax que s'assoleix en una de les millors competicions del planeta: la copa ACB. I és que el nou format, amb sis equips –que per mi ja en podien ser vuit l'any que ve–, hi va jugar a favor. La instal·lació també era un cavall guanyador, ja que amb les grades més o menys ocupades ja es dóna un status a l'Universo Mujer i a la copa que es mereixen fa anys. Fins i tot planejava la revenda d'entrades als afores d'un pavelló, que a la final va gaudir d'un magnífic color reivindicatiu i vermell –el de les amfitriones– a una de les tribunes. Saludable.

Potser el millor de la llotja i del mètode FEB va ser no tornar a veure un expresident, ara investigat per malbaratament gastronòmic (només?) de massa diners. Jorge Garbajosa –des de dissabte– i Jose Montero van estar rodejats de les exjugadores Elisa Aguilar i Isa Sànchez, entre d'altres, que donen cos al projecte anterior i al recent. Veurem els canvis...

Qui ha canviat, i molt, ha estat un club gironí, que està coordinant el creixement esportiu i econòmic amb el social. Clau. El contrari és el precipici i el pas a pas és el sentit comú de l'Universo Mujer i de qualsevol altre d'aquesta galàxia. Amb el millor tècnic i lògica opció a Girona, l'Uni –un club familiar però ben connectat– ha caminat fins a la seva primera final de copa de la història. Guanyar era “un gran somni”, com deia un cartell a la porta del vestidor. Sense inflar-se més del compte ni tocar massa la plantilla en una mateixa temporada, sembla que tot és possible. Recordo amb els dits d'una mà els cops que he vist més de 4.000 persones omplint un recinte per veure-hi bàsquet femení. La dada: això sí que és èpic, esforços a part de jugadores i cos tècnic. Dedicar-se a acaronar els que venen i els que no és el camí. I les rivalitats extremes i cancerígenes, tingui qui tingui la culpa i l'origen, ben fora. Això és un altre univers que cal defugir.