Després de perdre contra el Madrid i encara haver d’enfrontar-se al Barça i l’Atlético en el tram final de la primera volta, el Girona va fer a l’Estadi Lluís Companys contra el conjunt blaugrana el cop sobre la taula que calia per treure’s la timidesa del damunt i cridar de viva veu que és un dels candidats a guanyar el títol de lliga. L’equip dirigit per Míchel Sánchez meravella el món amb el seu joc, ha sumat 41 punts de 48 possibles, és l’equip més golejador –des de fa setmanes– de la categoria, ha assolit un nou rècord personal de vuit jornades sense perdre sumant, ni més ni menys que 22 punts de 24 possibles, i encadena en l’actualitat set victòries a domicili, una fita només aconseguida abans pel Barça i el Madrid. Tot això són prou arguments per entrar en la nova dimensió a la qual feia referència el tècnic de Vallecas si el seu equip sumava els tres punts contra el conjunt blaugrana. I, potser per falsa modèstia, per treure pressió als seus jugadors o perquè ho pensava realment així, va repetir una vegada i una altra que no es podria jugar de tu a tu contra els de Xavi. Precisament quan més van apostar per fer-ho, més en evidència van posar l’entramat defensiu i del mig del camp dels culers, desfigurats amb la peça desorganitzadora de Miguel i un sistema més híbrid que mai segons si els gironins atacaven o defensaven.

El Girona va ensenyar al món que amb la seva idea i joc pot plantar cara a qualsevol. I és que només el Madrid ha pogut superar els blanc-i-vermells –en un partit d’efectivitat madrilenya però amb domini inicial dels de Míchel–, una dada que el torna a situar en la posició més elevada de la taula esvaint els dubtes de qualsevol aficionat que pensés abans del duel a Montjuïc que tot era fruit de la casualitat. La lliçó tàctica des de la banda, l’enèsima del curs, va tornar a aportar a l’equip les solucions bàsiques per fer mal a un rival de la categoria del Barça, que venia de dues victòries balsàmiques en la Champions League contra el Porto i en la lliga contra l’Atlético, que li havien permès agafar aire per afrontar el repte d’apropar-se a la part alta sabedor que el Madrid havia empatat al Benito Villamarín.