L’anglès Alex Dowsett (1998, Israel Start-Up Nation) es troba aquests dies a la ciutat mexicana d’Aguascalientes per afrontar demà un desafiament que coneix molt bé i que ha obsessionat durant més d’un segle els grans campions ciclistes de tots els temps, el fabulós i durant molts anys polèmic rècord de l’hora. És un desafiament tan sensacional que fins i tot l’atletisme l’ha adoptat en el tartan. Quants quilòmetres pot completar un ciclista en 60 minuts de rellotge? És una contrarellotge però amb un cert component de perversitat ja que no es tracta de fer el millor temps en un recorregut prèviament definit sinó de completar com més metres millor durant un temps prèviament establert. El primer rècord oficial el va establir Henri Desgrange, al segle XIX (1893), periodista esportiu i ciclista per afició que va ser el fundador –poca broma– del Tour de França. Desgrange, que no era un fora de sèrie amb la bicicleta, va establir la primera marca en 35,325 quilòmetres. Abans que acabés el segle ja s’havien superat els 40 quilòmetres amb l’intent del nord-americà Willie Hamilton (40,781), el primer a aprofitar l’altura d’un velòdrom, el de Denver, situat a 1.600 m per sobre del nivell del mar.

Aguascalientes, on Dowsett farà el seu intent, es troba a uns 1.900 m. Però els ciclistes no només han buscat els velòdroms situats en altura sinó, i sobretot, l’última tecnologia en la lluita contra el temps i l’espai, una variable que va introduir Greg LeMond en la famosa contrarellotge final del Tour del 1989, en què va remuntar els 50 segons d’avantatge que tenia Fignon amb una bicicleta, un casc i un mallot que semblaven de ciència-ficció. La polèmica en el rècord de l’hora, amb tot, ja havia començat el 1933, quan l’UCI va prohibir el rècord de Francis Faure, que va usar la primera bicicleta reclinada amb forma aerodinàmica. Més endavant, els grans campions van usar bicicletes aprovades per l’UCI per posar el seu nom en una prova amb aurèola de llegendària: Coppi, Anquetil, Merckx i Moser. Finalment, els mitjans espanyols també van embogir amb la prova quan Miguel Indurain va fer el seu propi rècord (53,040 km) al velòdrom de Bordeus el 2 de setembre del 1994. Molts van considerar que era una gesta més sensacional que les victòries en el Tour, però el globus es va punxar quan Rominger va batre poques setmanes després el rècord d’Indurain (53,832 km).

L’UCI va tornar a ficar-se pel mig prohibint la major part d’innovacions tecnològiques dissenyades a partir del rècord de l’escocès Graeme Obree del 1993 i el desafiament va anar perdent interès entre els professionals fins al 2015, quan un pes pesant del ciclisme en ruta, Rohan Dennis, va decidir provar-ho. El resultat, un nou rècord inferior al d’Indurain i Rominger però ja homologat (52,491). Posteriorment seria batut pel mateix Dowsett; per un altre vencedor del Tour, Wiggins, i finalment, per un campió del món de contrarellotge, el belga Campenaerts (55,089), a Aguascalientes. Dowsett, que va ajornar el febrer passat el seu assalt al rècord, fa molts mesos que va darrere el rècord i l’objectiu d’acostar-se a la barrera del quilòmetre per minut, que és la versió ciclista de baixar de les dues hores en la marató.