“Al meu gran amic i rival Rafa Nadal. Des del més profund del meu cor, et felicito per ser el primer home que arriba als 21 Grand Slams individuals. Fa uns mesos, fèiem broma dient que potser hauríem de jugar amb crosses. Increïble. Mai subestimis un gran campió. La teva increïble ètica de treball, dedicació i lluita són una inspiració per a mi i per a tants altres al món”, deia a Instagram Roger Federer, un dels tres déus que formen el big-three, la major oligarquia que mai ha tingut el tennis en l’era oberta i que, des de diumenge, lidera Rafa Nadal amb 21 títols de Grand Slam, al davant del suís i del serbi Novak Djokovic, tots dos amb 20.La fe sense recança va impulsar el balear davant el nou monstre rus, la paret Daniïl Medvédev, que s’ha erigit en els últims mesos en la punta de llança de la generació que lluita per enderrocar el règim i que, amb tota la gosadia del món, va acaronar la victòria per la via ràpida.

“Potser algun dels meus fans deu haver trencat la televisió”, va deixar caure amb ironia en el seu torn de paraula del lliurament de premis reflectint l’alt grau de decepció que li provocava la manera com va perdre després de guanyar els dos primers sets, amb una passejada triomfal en el primer i un segon treballadíssim (84’) que hauria enfonsat la majoria dels mortals. Nadal, amb deu anys més, però, mai llança la tovallola i va resistir en el pla físic i mental, el seu gran valor diferencial, a pesar d’una lesió crònica a l’escafoide –una displàsia– que el va fer dubtar de viatjar a Austràlia, i que, fins i tot, va fer planar l’ombra de la retirada pel cervell del manacorí.

Durant molta estona, el repte semblava inassumible. No només pel resultat advers, sinó sobretot pel talent innat d’un rival capaç de dirigir amb potència i mestria el seu estratosfèric revés pla a dues mans i de no mostrar fissures des del fons de la pista, el seu hàbitat natural. Nadal, però, va serrar les dents i s’hi va regirar a còpia de sobreesforç i canvis tàctics.