Visca l'esquerra!

Quantes expressions de sorpresa hem escoltat els últims dies pel fet que el Barça va jugar amb una defensa de tres esquerrans contra el Manchester City? Digne, Mathieu i Umtiti, tres francesos, tres esquerrans, junts. Acompanyats d'un Mascherano desplaçat al lateral dret per la dimissió d'Aleix Vidal com a recanvi de Sergi Roberto. Durant 34 minuts, des de la lesió de Piqué fins a l'expulsió de Mathieu, la defensa va rutllar sense problemes. Vaja, sense excessius problemes.

És cert que el Barça tenia superioritat numèrica, però el fet que fossin tres esquerrans no es va notar en cap moment, no es van entortolligar amb ells mateixos ni van topar els uns amb els altres. Naturalitat.

Mascherano, Piqué i Sergi Roberto formarien part de la teòrica alineació titular del Barça, juguen junts la majoria de cops, i són tres dretans. Hauria de ser igual d'estrany. O no? Tres dretans, no comment. Tres esquerrans, ui, ui, ui.

No em sembla just. Què és més important, que siguin esquerrans o que siguin solvents? Una cosa no està relacionada amb l'altra. El que passa és que ser esquerrà encara és sinònim de ser diferent. Aquest és un món de dretans que s'exclamen. Però que recordin que Messi, Maradona, Rivaldo, Stòitxkov, Kempes, Rivelino, Hugo Sánchez, Raúl, Puskas o Bobby Charlton eren esquerrans. D'acord, no jugaven a la defensa. Però segur que una part del seu triomf neix de la singularitat del seu joc, de la incertesa que genera en el rival enfrontar-se a algú que juga a peu canviat en referència a tu mateix. Semblant a la incomoditat de jugar a tennis contra algú que fa un drive on t'esperes un revés.

Diuen que qui té un central esquerrà té un tresor. Doncs el Barça en té dos. No passa res perquè juguin junts. Fins que es recuperi Piqué, eh? Ah,i deixem que Mathieu es fumi el cigarret d'abans del partit i així no tindrà el vici d'autoexpulsar-se per sortir a fumar al carrer.

Allez les bleus. Allez les gauchistes. Visca l'esquerra!