14 d'abril del 2014. Nyon. Benfica-Barça, 0-3. Capítol per a la història. Aquell dia, aquell juvenil A del Barça dirigit per Jordi Vinyals i Pep Muñoz tocava el cel d'Europa. Un gol del central Rodrigo Tarín i un doblet de Munir el-Haddadi certificaven la victòria contra el conjunt portuguès i donaven el màxim títol europeu a l'equip blaugrana en aquella primera edició de la UEFA Youth League. Glòria per al Barça i llàgrimes per als futbolistes del Benfica.

Aquell dia, una de les millors generacions de futbolistes que han passat per la Masia en els últims anys es coronava com el millor equip del moment en categoria juvenil guanyant una Champions històrica, i jugadors com Munir es presentaven al món. El segon dels gols que va fer l'hispanomarroquí en aquell partit, per emmarcar. Directe a la videoteca. Golàs des del mig del camp. Munir era la cara mediàtica d'aquell equip. L'estrella. Gols i talent. Munir era un dels joves en qui hi havia més expectatives dipositades. No l'únic. Enormes expectatives generaven també noms com el d'Adama Traoré, el vuitè futbolista més jove a debutar amb el primer equip del Barça, amb 17 anys i 10 mesos. Velocitat i potència. Ells dos representen d'alguna manera la cara amable d'aquella generació. Tots dos van tastar el vestidor del primer equip. El d'Hospitalet, en menor grau; el madrileny formant part durant els dos últims anys de la plantilla d'un dels millors Barça de la història. Alumne diari del millor trident de la història del Barça durant les dues últimes temporades, Munir s'ha fet un home al costat de Messi, Neymar i Luis Suárez i ara l'espera Mestalla. Damnificat per l'arribada de Paco Alcácer, la seva marxa al València representa la fi d'una etapa i, alhora, el tancament d'una carpeta. De fet, d'aquella plantilla del juvenil que va guanyar la Champions en territori suís ara fa gairebé dos anys i mig, tan sols queden quatre jugadors al club: el porter José Aurelio Suárez, Sergi Palència, Wilfrid Kaptoum i un dels golejadors d'aquella final, el central Rodrigo Tarín, tots quatre actuals futbolistes del Barça B. La resta s'han hagut de buscar un futur millor lluny del Camp Nou.

Adama Traoré va marxar a la Premier League i després de la seva experiència a l'Aston Villa, tot just ahir es va fer oficial la seva cessió al Middlesbrough de Karanka i Víctor Valdés. Homes com Joel Huertas i Xavi Quintillà, en qualitat de cedit, van jugar ahir partit de la copa del Rei amb el Lleida Esportiu contra el Prat. Juanma Garcia Rey, després de vuit temporades al club, ha signat aquest agost amb el Liverpool i Enguene repetirà aquest curs amb l'Antalyaspor, en la superlliga turca. Roger Riera, el capità d'aquell equip, després de la seva experiència a Anglaterra, milita ara al filial del Celta, al costat de Juan Antonio Ros. I Ondoa, després del seu pas pel Nàstic, defensa actualment la porteria del filial del Sevilla. Ebwelle, després de passar pel filial del València i el Castelló, juga en la superlliga d'Eslovàquia, a les files del Senica. I el porter André Onana té contracte encara amb l'Ajax fins al 2018. Moha juga en la League One, amb el Shrewsbury Town, cedit per l'Stoke City, i Maxi Rolón va marxar al Santos quan el febrer del 2016 el Barça li va rescindir el contracte. Pedro Godoy va quedar lliure el 2014, després que l'equip aconseguís el títol, i va marxar al Paraguai. Ara juga al Club Rubio Ñu. Álex Corredera va provar fortuna al filial del Dépor, i Ortega, al del Còrdova. I Godswill, després d'onze anys a la casa, també ha hagut de marxar. Molts somnis trencats. Són pocs els escollits pels déus que tenen la fortuna d'arribar al primer equip del Barça, però sorprèn que de tota aquella gloriosa generació només Munir hagi vist acomplert el somni.

“Costa molt arribar al primer equip, perquè al Barça, senzillament, hi ha els millors futbolistes del món. Però quan ets allà treballes fort dia a dia per arribar-hi. És la meta. La majoria no ho aconsegueix, però tota aquesta feina és útil, et permet créixer futbolísticament i fer-te millor jugador per poder seguir fent la teva carrera esportiva en una altra banda”, explica Xavi Quintillà, cedit ara pel Barça al Lleida Esportiu. Roger Riera, capità d'aquell juvenil, va un pas més enllà: “El Barça sempre ha estat un club gran. I això es tradueix en exigència màxima. Si ara hi ha menys futbolistes de la casa al primer equip o fins i tot al Barça B és perquè hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar o potser es donen menys oportunitats que en èpoques anteriors.” “Guanyar aquell títol no va comportar cap pressió extra. Va ser un premi. Aquell títol va significar molt per al club i per als jugadors. Era la primera edició de la competició i els juvenils de tercer any sabíem que, o la guanyàvem aquell any o no tornaríem a tenir l'oportunitat de guanyar-la. Una altra cosa eren les expectatives que allò va generar. Es van generar expectatives perquè érem un gran equip, però tots érem perfectament conscients que arribar al primer equip és molt i molt difícil”, afegeix l'actual jugador del Celta. Magnífic record guarda també Quintillà d'aquell títol: “Érem un equip molt compenetrat. Tant Jordi Vinyals com Pep Muñoz van fer una gran feina. Munir i Adama eren les individualitats més destacades, però el futbol és un esport col·lectiu i aquell equip era precisament això: un equip.” “Guanyar aquell títol va ser una satisfacció enorme. És una competició molt bonica. Guanyar-la il·lustra la bona feina que es fa amb el planter, perquè competeixes amb les altres escoles d'Europa”, afegeix.

De tot allò fa tan sols poc més de dos anys, però molt ha canviat la vida al juvenil...