Amb el regust agredolç d'haver perdut una final, el barceloní Jaume Llambí i l'egarenc Jordi Ruiz pujaven al podi a recollir la medalla de subcampions i, de regal, el ninot Tom, la divertida mascota dels Jocs, que simbolitza la flora del Brasil i que es tenyeix els “cabells” segons el color de la medalla.

La final contra els Estats Units havia estat força igualada durant el primer període jugat de tu a tu sense por dels americans. De fet, ja havien superat en les eliminatòries anteriors la selecció d'Austràlia, bicampiona del món, i la Gran Bretanya, tres vegades campiona d'Europa. Però en els dos últims quarts la confiança va anar decaient fins a parar el marcador en 52 a 68.

La derrota, i sobretot si és en la final d'uns Jocs, sempre és dolorosa, però l'entrenador, José Artacho, va saber animar els seus jugadors i els va felicitar pel gran paper que havien fet durant tot el campionat, ja que els júniors d'or, com es coneix l'equip, han aconseguit la primera medalla per a la delegació espanyola en aquest esport.

Tot un mèrit que Ruiz descriu amb un fort èmfasi i convenciment: “Per la manera com vam jugar el torneig, la final no va ser una derrota sinó un premi a tots els jugadors, a tot l'staff i a tota la gent que ha fet possible que estiguem aquí. Va ser un campionat increïble per part de tots.”

Però abans de començar a parlar, Ruiz va voler expressar a l'inici de la trobada un sentit agraïment a Llambí, perquè “gràcies a persones com ell, gent que durant tant de temps ha fet tantes coses pel nostre esport, ara nosaltres podem arribar aquí i trobar un esport molt millorat”, va dir. “A més, vull felicitar-lo perquè a la fi de la seva carrera, Jaume ha guanyat aquest any la copa d'Europa i la medalla olímpica”, hi va afegir. Un somrient Jaume Llambí, mentrestant, assentia amb el cap mentre escoltava el seu company i hi afegia: “Veníem a aconseguir una medalla i tot i que estiguem una mica decaiguts, després veurem de veritat el que suposa aconseguir la plata en uns Jocs”. Va explicar que quan van arribar a semifinals, el grup va recordar els jugadors que havien quedat quarts a Atlanta 1996 i diu: “D'aquí a 20 anys, parlaran de nosaltres, dels que vam arribar a la final de Rio.”

El moment de tendresa es va interrompre en aquell moment pels crits eufòrics dels companys i, en preguntar-los com ho celebraran, Ruiz va respondre desvergonyit: “Això no ho podem dir. El que passa al vestidor, es queda al vestidor”, i tots dos van començar a riure. La felicitat radiant i juvenil de l'egarenc per viure els seus primers Jocs Paralímpics es va completar amb la serenitat dels vint anys de carrera del barceloní.

Llambí dedica la medalla a la seva xicota “per aguantar” el fet que ell hagi estat “tant de temps fora de casa i entendre la vida d'un esportista d'elit amb les concentracions, els partits, els entrenaments...”, afirma. També la va dedicar als amics i a tota la gent del bàsquet en cadira de rodes pel fet d'estar darrere dels jugadors i permetre'ls arribar “a una fita com aquesta”.

Per la seva banda, Ruiz recorda a tothom que l'ha ajudat “a estar aquí, a ser millor, però sobretot, la dedico als meus pares, en especial, al meu pare”. Jordi va tenir un accident de moto quan era adolescent i es va iniciar en el bàsquet quan feia rehabilitació a l'Institut Guttmann. Des dels 18 anys que viu fora de casa i veu molt poc la seva família perquè juga a Itàlia. “Avui la medalla olímpica s'ha fet realitat. Imagina el que vol dir això per a mi i per a la meva família”, afirma.

De ben jovenet, Llambí va tenir un accident de cotxe i des de llavors ha estat nedador, jugador de tennis de taula (va competir a Barcelona 1992) i es va decantar pel bàsquet. “És molt bo que aquest treball serveixi per a alguna cosa, que qualsevol persona que tingui un accident o una malaltia pugui veure que hi ha vida més enllà del problema i faci servir l'esport per disfrutar”, encoratja el barceloní.