El gran paradís del rem
Banyoles i el seu entorn han mantingut una relació molt estreta amb aquest esport
L'arrelament ha derivat en una tradició que fa més d'un segle que s'hi practica
El marc hi acompanya, i l'estany és dels millors camps de regates que hi ha al món
Es va crear una secció en el CN Banyoles el 1958, per canalitzar tots els esportistes
La ciutat pot presumir de tenir campions i haver acollit grans cites
L'estampa del remer entrenant-se a les aigües de l'estany amb sol, pluja o fins i tot neu és una de les postals més característiques de Banyoles. Una llargada òptima (2.134 metres) i les particularitats úniques de l'entorn, sota protecció mediambiental –ja integrat en el pla d'espais d'interès natural (PEIN) i també en la llista Ramsar de zones humides d'importància internacional–, han propiciat una relació intensa amb aquest esport, fins al punt d'esdevenir un dels emblemes de la ciutat. Tant és així que el volum de practicants ha estat sempre important, si bé la notorietat mundial ha arribat gràcies a l'organització de proves del màxim nivell: els Jocs Olímpics (1992), el mundial de classes no olímpiques (2004) i, més recentment (2009), la copa del món. Es tracta, doncs, a ulls de la federació internacional (FISA), d'un dels camps de regates de referència.
Els inicis.
L'activitat no va deixar de bategar mai –ja entrats en el segle XX, esportistes d'arreu de Catalunya triaven l'estany per focalitzar la seva preparació–, però hi faltava un patró organitzador. El CN Banyoles, fundat el 30 de desembre de 1925, va irrompre per interpretar aquest rol (també en la natació), però no li va ser gens fàcil. La crisi econòmica i l'escàs suport institucional van fer inevitable el tancament el 1934. No va ser fins una dècada després quan el club va emergir un altre cop, i amb força. Així, el 1946 es dóna d'alta tant a la Federació Catalana de Rem com a l'espanyola i, al cap d'un grapat de mesos, es fan regates de iols de mar i outriggers. L'afició a la ciutat per aquest esport va anar in crescendo fins a tal punt que el 1958 el delegat de rem, Jordi Gimferrer, va fer pública la creació d'una secció pròpia dins l'entitat.
El moviment social no caminava sol. Ja feia temps que l'Estat tenia clissat el potencial del lloc i va injectar 800.000 de les antigues pessetes per convertir l'estany en pista olímpica, cosa que va obligar a eixamplar uns dos-cents metres l'extrem nord. Tot es va inaugurar el 19 de juliol de 1964, amb una regata entre Oxford i Cambridge, que va reunir unes deu mil persones, segons cròniques de l'època. Va ser el primer cop que les universitats es van enfrontar fora de les aigües del Tàmesi.
Pedro Abreu.
L'edat de l'or, amb els èxits ja a escala mundial, va fondre's en un vist i no vist, durant el 1980. L'organització terrorista ETA va segrestar Abreu prop de la seva casa d'Orio (País Basc) i, quan un mes i mig després va ser posat en llibertat, va donar ordres a Dick Pieper, home de la seva confiança, de dissoldre-ho tot.
El llegat material va quedar –i el de resultats, com la plata de Fernando Climent a Los Angeles, també–, però molts remers de fora van marxar i la base estava eixuta d'efectius. El club va saber reciclar-se i, com passaria en la ressaca postolímpica, va promoure campanyes escolars per incentivar la pràctica del rem entre els més joves. Aquest treball de formiga va donar fruits i tindria el punt brillant el 2003, quan assoliria el rècord de títols de campió d'Espanya en la història del rem estatal: quinze ors en totes les categories.
L'arrelament social va posar-se de manifest amb la constitució, el 1994, de l'associació Amics del Rem, integrada per antics remers i gent vinculada a aquest esport. La seva iniciativa més coneguda va ser les 24 hores de rem, el 9 de setembre del 2000. Durant tot un dia, un vuit amb timoner va navegar sense pausa per l'estany, mobilitzant a 318 remers.
ELS OLÍMPICS
El centre de tecnificació, a l'antic hotel de l'estany
Els Jocs, molt més que set dies de regates
Ja fa temps que la Federació Catalana de Rem va tancar un acord amb el propietari de l'antic hotel de l'estany, Carles Campistol, per arrendar l'edifici i habilitar-lo per allotjar les promeses. La seva ubicació, a peu d'aigua i a cinquanta metres escassos del CN Banyoles, el convertien en l'espai idoni. A partir del 2004, la nova junta directiva de la catalana, presidida per Lluís Rutllant, va reestructurar l'alt rendiment i va reservar el centre de Banyoles per als remers sèniors amb possibilitats reals de competir en copes del món o mundials. A Amposta, hi derivaria la base, els juvenils i cadets. Tot, sota la supervisió del banyolí Bienve Front, tècnic molts anys de la secció en el CN Banyoles i ara director tècnic de la catalana.
La nova utilitat que se li volia donar va obligar a transformar l'espai i, en aquest sentit, la implicació de la Generalitat, el Consell Superior d'Esports i la UFEC van ser bàsics per al finançament. La primera fase va costar 400.000 euros. Els nous locals tenen despatxos per a residents, sala de reunions i projecció, sala de consulta mèdica i un gimnàs amb aparells de primer nivell. Les obres de la segona fase, la zona de residència, es faran el 2011.
El 30 de novembre de 1988 no és una data qualsevol per Banyoles. Va ser el dia que el COOB va designar la ciutat com a subseu olímpica de rem. Més enllà de la qualitat esportiva de la cita –va reunir unes 200 embarcacions de 45 països del 27 de juliol al 3 d'agost de 1992–, la decisió va permetre rebre un important impuls econòmic que li va netejar la cara. Se'n van millorar els accessos, amb la construcció de l'autovia cap a Girona, i el batibull d'obres va ser constant, majoritàriament a prop de l'estany. Es va adaptar el camp de regates als nous temps, es va remodelar l'edifici del CN Banyoles i va néixer un nou barri, la Vila Olímpica (al costat, una imatge prèvia de la zona abans de les obres). En total, uns 72 milions d'euros en inversió directa, dels quals la ciutat només n'hi va haver de posar 4,8. Els corrents independentistes, però, no veien de bon ull els Jocs per l'espanyolització que se'n volia fer. De fet, Terra Lliure va atemptar amb explosius contra l'Oficina Olímpica de Banyoles, un mes abans de l'inici de les regates. Això va motivar que s'enviés un gran contingent de guàrdies civils per prevenir aldarulls durant la competició. En paral·lel, Alphonse Arcelin, un metge haitià de Cambrils, va aprofitar l'altaveu mediàtic de la cita per sol·licitar el 1991 la retirada del negre del Museu Darder, fet que s'acabaria produint el 2000.
De Climent a Mas de Xaxars
El prolífic viver banyolí ha anat acumulant èxits en les últimes dècades en l'àmbit estatal, i també ha tret el cap a escala mundial. Un total de 21 remers han pres part en els Jocs Olímpics, dels quals José Manuel Bermúdez –tècnic de la secció en el CN Banyoles– i Fernando Climent han estat els més prolífics, amb quatre presències. Climent, sevillà de naixement i resident a la ciutat des de fa molts anys, va ser protagonista de l'únic metall que ha assolit el rem estatal en uns Jocs: la plata en el dos sense timoner a Los Ángeles, amb el basc Luis María Lasurtegui. Des de fa 17 anys, és el president de la federació espanyola. Gairebé dues dècades més tard d'aquell gran èxit del 1984, Teresa Mas de Xaxars va guanyar el bronze en esquif en el mundial absolut de Sevilla (2002), un fet sense precedents en el rem femení a l'Estat espanyol. A dia d'avui ja acumula tres bronzes –també el va guanyar en la mateixa prova el 2005 i 2006– i una presència en els Jocs (2004), entre d'altres grans èxits esportius.
