L'antic nedador, entrenador i àrbitre Guillem Alsina ha recopilat en un llibre la història de cinquanta anys de natació gironina. L'obra, editada amb el suport de la UFEC, s'anomena descriptivament 50 anys de natació gironina, 1960-2010, però no estalvia crítiques a tot allò que ha portat aquest esport a un estat de clara decadència a les comarques gironines. Alsina posa un èmfasi especial en la copa Pirineus i la Challenge David Moner, competicions pioneres en l'àmbit gironí. Aquest exesportista olímpic admet amb resignació que ha arribat un moment en què els nedadors de competició són, fins i tot, mal vistos, ja que molesten a les piscines. Així s'entén la societat d'oci en el segle XXI.

En el llibre, Alsina fa un petit exercici de nostàlgia, ara que la natació va a la baixa, i recorda com en els anys 70 i 80 hi va haver un cert boom d'aquest esport a comarques gironines, amb nedadors olímpics i gairebé una vintena de clubs de piscina descoberta que cada estiu competien per la seva supremacia contra els clubs de la Catalunya Nord en la copa Pirineus.

El punt àlgid de tot plegat va ser la creació d'un centre de tecnificació a Olot el 1986. Es va crear, en principi, per servir els clubs de piscina descoberta facilitant els entrenaments dels seus nedadors més destacats. Alsina no amaga el fracàs d'aquella proposta i n'exposa els motius: «Els dirigents d'alguns clubs de piscina coberta van començar a estirar nedadors dels de piscina descoberta, amb les conseqüents protestes d'aquests últims. Això va generar malestar en la natació gironina. El projecte va esdevenir, doncs, «la gran esperança fallida» de la natació gironina.

Alsina rememora que la natació va néixer a les comarques gironines quan l'actual president de la UFEC, David Moner, va convertir-se en el primer delegat territorial de la federació catalana el 1960. En comptes de mirar cap a Barcelona, ho va fer cap a la Catalunya Nord. I així va néixer la primera edició de la copa Pirineus, amb equips de la Catalunya Nord. Els clubs gironins es van començar a engrescar amb la competició i la natació, en certa manera, va prendre vida. També es parla dels primers partits de waterpolo, quan encara no hi havia gairebé cap piscina, a la platja de Portbou.

Més endavant, els millors nedadors gironins van sentir la crida dels clubs més potents de Barcelona i els més prometedors es van instal·lar al CAR de Sant Cugat. «L'estratègia del CAR és un error –manté Alsina–. Haurien d'anar-hi nedadors que no tenen ni instal·lacions ni entrenadors al seu lloc d'origen i, en canvi, el CAR acaba captant esportistes que en els seus mateixos clubs ja tenen de tot.»

«Hi ha un factor social –afegeix–que tampoc no s'ha d'oblidar, l'entusiasme dels directius i el voluntarisme de fa uns anys en els clubs de tota mena s'ha anat perdent. Ara o tens professionals que s'hi dediquen o no pots fer res. Les piscines, a més, són per al lleure; cada vegada hi ha menys carrils pels quals volen entrenar.» Fins i tot, relata l'autor amb ironia, ja hi ha qui ha inventat la piscina de 24,5 metres, mig metre menys que la mida reglamentària per impedir, de totes totes, que la competició faci nosa als banyistes i, al mateix, temps electors.