Els Jocs de Weimar

Quan el COI va atorgar els Jocs del 1936 a Berlín, Alemanya era una república, la República de Weimar. Eren anys convulsos a Europa i el 30 de gener de 1933, Adolf Hitler va ser designat canceller del Reich. Just una setmana abans s'havia constituït el comitè organitzador dels Jocs de Berlín. L'esport no era res que hagués preocupat mai Hitler. Les referències que hi ha a l'esport en el Mein Kampf són en clau militar: “Milions de nois entrenats per a l'esport, impregnats d'amor per la pàtria i plens d'esperit ofensiu, es podrien transformar, en l'espai de dos anys, en un exèrcit eficaç.” Després dels Jocs de Los Angeles del 1932, el diari del partit nazi Der Volkische Beobachter havia deixat clares les intencions dels nazis respecte als Jocs: “Els propers Jocs es faran a Berlín. Esperem que els responsables sàpiguen quin és el seu deure. Els negres han de ser exclosos. Ho donem per descomptat.” L'aparell de propaganda nazi, però, va saber veure en els Jocs una gran oportunitat de netejar la seva imatge de cara al món i d'afermar les seves teories de supremacia de la raça ària i s'hi va implicar a fons, mantenint enganyats i contents al COI i al seu president, el belga Henri de Baillet-Latour amb mil i una promeses que mai va complir. El llavors president del Comitè Olímpic dels Estats Units i futur president del COI, Avery Brundage va visitar Alemanya el setembre del 1934 i el seu informe va ser clau perquè els Estats Units diguessin sí a Berlín.

Les lleis discriminatòries

Els fets deien el contrari que els nazis, els membres alemanys del COI i l'informe de Brundage. Des del 1933, el govern alemany havia anat fent fora els jueus i no aris de tota l'estructura de l'esport alemany, negant-los des del dret d'associació fins al d'ús de les instal·lacions esportives. L'esport no va ser una excepció al seguit de normes que culminarien amb les lleis de Nuremberg del setembre del 1935 quan es va donar validesa jurídica a la discriminació cap als jueus.

Crida al boicot

El COI mantenia la vella política de Coubertin que, per sobre de tot, calia salvar els Jocs. El baró que ja estava en la setantena, hi va donar el seu cop de mà. L'agost del 1935, en plena batalla a favor i en contra del boicot, Coubertin va fer un discurs en una ràdio de Ginebra en què va afirmar: “Cisellant el seu cos per a l'exercici com ho faria un escultor d'una estàtua, l'atleta antic honorava els déus. Fent el mateix, l'atleta modern exalta la seva pàtria, la seva raça, la seva bandera.” També va afegir: “L'olimpisme és una aristocràcia, una elit, però no cal dir-ho, una aristocràcia d'origen totalment igualitari, ja que no és determinada per res més que la superioritat corporal de l'individu i per les seves possibilitats musculars multiplicades fins a un cert grau per la seva voluntat d'entrenament.”

Les crides al boicot als Jocs de Berlín van venir principalment dels Estats Units, el Canadà, la Gran Bretanya i França, països tots amb una gran i influent comunitat jueva. També hi estaven a favor importants grups d'exiliats alemanys als Estats Units. I també des de dins mateix del COI. El nord-americà Ernst Lee Jahncke va publicar el novembre del 1935 un article al New York Times, en el qual demanava al president del COI que no de desaprofités l'ocasió de passar a la història dels Jocs Olímpics al costat de Coubertin i no de Hitler. Jahncke va ser expulsat del COI en l'assemblea que es va fer just abans de l'inici de les competicions. El lloc de Jahncke al COI va ser cobert per Avery Brundage, el gran defensor dels Jocs de Hitler. Brundage va ser president del COI del 1952 al 1972 i en les seves memòries va recordar la polèmica sobre els Jocs de Berlín d'aquesta manera: “Encara que els Jocs Olímpics van ser dirigits i controlats completament i exclusivament pel COI, una organització neutral i apolítica, i Hitler i el govern alemany no tenien cap contacte oficial amb ell, els enemics de Hitler –i eren molts– van pensar que si podien arruïnar els Jocs pels quals aquest mostrava tant d'interès, seria un gran revés per als nazis que odiaven. Els no polítics Jocs Olímpics, dedicats a la promoció de l'amistat internacional i la bona voluntat, aviat es van trobar ficats innocentment enmig de la violenta i molt estesa lluita contra el nazisme.”

Torxes i armament

A Berlín es va estrenar part de l'actual cerimonial olímpic, com l'encesa de la flama a Olímpia i el seu viatge amb relleus fins a la ciutat seu. Les torxes les va fer l'empresa Krupp, la mateixa que va fabricar l'armament amb què els nazis van sotmetre Europa anys més tard. Tot just acabar els Jocs, Hitler va afirmar: “A Berlín s'han fet els últims Jocs internacionals en què Alemanya ha participat. En el futur, serà aquí, a Nuremberg, on nosaltres organitzarem la manifestació esportiva més gran del món.” Deu dies després del final dels Jocs, el servei militar a Alemanya passava d'un a dos anys de durada i un milió d'homes més es va incorporar a la Wermacht. Durant els Jocs els nazis van tenir molta cura d'amagar les seves veritables intencions. Goebbels va ordenar que s'havia d'anar molt amb compte de no ofendre els atletes negres i va arribar a advertir als redactors del diari Der Amgriff pels seus comentaris. Un alt càrrec del règim va reconèixer que s'havia acordat fer una mena de suspensió temporal d'una part del nucli de la ideologia nacionalsocialista. El problema que van tenir van ser les victòries dels atletes afroamericans –amb Jesse Owens al capdavant– a l'estadi i dels japonesos a la piscina, que feia difícil proclamar la superioritat de la raça ària.

El 16 d'agost, quan es van cloure els Jocs, Berlín va passar el relleu a Tòquio, que havia estat triada dies enrere a la mateixa capital alemanya com a seu dels Jocs del 1940. Uns Jocs que no es van fer mai. Tampoc els del 1944. L'1 de setembre de 1939, el Tercer Reich va envair Polònia i va començar la Segona Guerra Mundial. A Barcelona, candidata derrotada per Berlín en l'elecció de la seu del 1936, havia començat el 18 de juliol la Guerra Civil espanyola.