Un país orgullós

L'expedició catalana del 1985 a l'Everest també tenia molts motius per pujar-lo. “Fèiem el que ens agradava”, explicava Òscar Cadiach ara fa un any a aquest diari, amb motiu del 25è aniversari d'aquella primera ascensió. Diumenge ja serà el 26è. Les seves paraules entronquen directament amb les de Mallory. Fer una cosa perquè sí. Però, com remarcava l'alpinista tarragoní, en aquella època hi havia molts “sentiments barrejats”. L'inici de la democràcia era encara ben fresc, la recuperació de les llibertats nacionals després de 40 anys d'opressió es feia palès cada dia al carrer, a les escoles i a les institucions. El sentiment catalanista estava a flor de pell i qualsevol motiu era bo per sortir al carrer a lluir-lo.

És el que va passar amb aquella expedició. A la tornada, els alpinistes es van veure sorpresos per milers de catalans que els van esperar a l'aeroport i els van acompanyar fins a la plaça de Sant Jaume, on van ser rebuts com si fossin jugadors del Barça després de guanyar un títol. Els protagonistes no s'esperaven un ressò com aquell, tot i que segurament l'intuïen. El famós “hem fet el cim” no feia només referència als tres encarregats de culminar l'expedició amb èxit: Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès. El subjecte d'aquella sentència segurament era el país sencer.

Això no s'entendria sense el paper de l'excursionisme i el muntanyisme durant la dictadura. Aquest va ser un sector militant, encarregat de mantenir vives les essències catalanistes. D'aquí l'esperit pioner de l'alpinisme català a tot l'Estat, que ja es va posar de manifest en les primeres expedicions a l'Himàlaia els anys setanta, promogudes per Josep Manuel Anglada i Jordi Pons. Ells van fer el primer vuit mil, l'Annapurna Est (8.026 metres), juntament amb Emili Civís. No està gens malament, tractant-se d'un cim verge fins aleshores.

Cadiach i companyia, d'una generació més jove, van agafar aquest testimoni a l'inici dels vuitanta i es van plantejar el repte de l'Everest. La primera expedició al cim més alt del planeta, el 1982, va acabar en tragèdia. Un dels xerpes dels alpinistes catalans va morir i l'expedició se'n va tornar cap a casa molt desanimada. L'any següent Conrad Blanch va liderar un altre intent, que tampoc no va reeixir.

Quinze hores d'ascensió

I per fi, dos anys més tard, va arribar la tercera expedició a l'Everest. El dia de l'atac definitiu, el 28 de maig de 1985, els tres catalans estaven acompanyats pels xerpes Ang Karma, Shambu Tamang i Narayan Shrestra. Van tardar 15 hores a completar el recorregut de l'aresta nord-est entre el camp VI, a 8.450 metres, i el cim. Les difícils condicions de neu –era època monsònica– els van deixar esgotats. Amb tot, dalt del cim encara van tenir esma de llegir un poema de Joan Brossa i de fumar-se una cigarreta. El descens va ser dramàtic, i es va témer per la vida dels alpinistes, que van haver d'improvisar un bivac per sobre del camp VI. “Vam sobreviure perquè en època monsònica no fa tant fred”, va explicar Cadiach. Poques hores després, a Catalunya naixia l'Oda, la seva filla. La vida i la mort jugant al gat i la rata.

Aquella ascensió va agafar rellevància mundial. Els tres catalans es convertien en els primers occidentals que escalaven l'Everest per la vessant xinesa. I Cadiach tenia l'honor de ser el primer alpinista que superava el famós segon graó –un pas d'una dificultat de cinquè superior– sense l'ajut de l'escala instal·lada pels xinesos.

L'Everest sense oxigen

Aquella expedició va ser el punt culminant de l'alpinisme català. D'aleshores ençà s'han realitzat moltes altres activitats a l'Himàlaia, algunes de les quals han estat més importants. El 1993 Cadiach mateix va tornar a pujar l'Everest pel coll sud i sense l'ajut suplementari d'oxigen. Poca broma, amb les ascensions sense oxigen. Les estadístiques comptabilitzen 5.082 ascensions a l'Everest fins a finals de la campanya 2010. Només 142 alpinistes ho han aconseguit sense oxigen. Cal ser un superatleta. “Ens arrossegàvem a pas de cargol, guiant-nos únicament per l'instint. A pesar de l'eufòria, em trobava físicament esgotat. Ja no avançava per la meva pròpia voluntat, sinó de forma mecànica, com un autòmat... Em semblava que m'havia escapat de mi mateix, i tenia la il·lusió que una altra persona caminava en lloc meu.” Així descriu Reinhold Messner l'ascensió que va fer el 1978 a l'Everest juntament amb Peter Habeler, la primera sense oxigen. Cadiach va ser el 44è que ho va aconseguir.

Tres anys després, el 1996, Araceli Segarra es convertia en la primera dona catalana que arribava al cim, i fins a la data els alpinistes del país hi han completat amb èxit 24 ascensions. Malgrat que l'ascensió a l'Everest hagi quedat molt desvirtuada, desenes d'expedicions continuen cada primavera instal·lant-se als seus camps base. La muntanya més alta del món continua irradiant un magnetisme únic.