Visió perifèrica

Berta Tarrida (Sant Sadurní, (24-1-1992) és sens dubte una de les jugadores d'hoquei sobre patins de més projecció del panorama català i mundial. Va guanyar quatre europeus sub-16 seguits entre els 13 i els 16 anys. També als 13 anys va debutar en el primer equip del Noia. I amb només 15 va guanyar la medalla de plata en l'europeu absolut d'Alcorcón. L'any 2010 va ser una de les convocades en el mundial d'Alcobendas en el qual Espanya es va haver de conformar amb la medalla de bronze. Fa un parell de setmanes va contribuir decisivament al triomf de Catalunya en la copa Amèrica amb un gol en la final contra Xile i durant l'octubre va obtenir l'or en l'europeu amb la selecció espanyola. Va ser titular en la final contra Portugal (4-2) i va marcar el 3-1. Aquesta temporada ha fitxat pel Reus Deportiu procedent del Vilanova, en el qual va jugar dues temporades, i les seves aspiracions en l'OK Lliga són que l'equip “faci una bona temporada i mantingui la categoria, que és el primer objectiu”. El conjunt roig-i-negre tot just acaba d'ascendir i de moment les coses són prou complicades. Tarrida es una especialista llançant els penals i les faltes directes i el seu pare, Ton Tarrida, va ser jugador de l'Igualada que va trencar una barrera psicològica i va obtenir la primera lliga en la campanya 1988/1989. Sa filla encara no era al món i hi va irrompre en ple rebombori preolímpic.

Les seves qualitats innates la fan una esportista d'elit, però una deficiència física amplifica el mèrit de tot el que ha aconseguit encara que ella ho afronta amb tota la naturalitat del món. Berta Tarrida no hi sent des que va néixer i tampoc no pot parlar. Això, el silenci, seria un handicap menys rellevant en esports com el voleibol o en altres disciplines individuals en què el camp de visió és menys complex, perquè generalment es va de cara. Però en l'hoquei, amb contraatacs i rèpliques de contraatacs en què els jugadors han de vèncer a la inèrcia fent xisclar els patins per les sobtades frenades i tornar a enrere, tot es complica. Tarrida entén el que li diuen llegint els llavis, però també du al braç un braçalet connectat a un impulsor d'ones que l'adverteix de quan el seu tècnic li vol donar alguna instrucció, sigui Alberto Mazón a la selecció espanyola, Josep Maria Barberà en la selecció catalana o ara Oriol Borràs a les files del Reus Deportiu. La santsadurninenca juga amb el cap ben alt, atenta a totes les circumstàncies que l'envolten durant un partit, amb una gran visió perifèrica, que és l'habilitat de localitzar, reconèixer i respondre a la informació en les diferents àrees del camp visual al voltant de l'objecte sobre el qual es fixa l'atenció. Es considera crucial en els esports d'equip, i hi ha estudis que informen d'un millor desenvolupament del camp visual en els jugadors i jugadores que no pas en la població sedentària.

Després dels èxits aconseguits amb Catalunya i Espanya, Tarrida afronta un nou repte esportiu i vital. Fins fa ben poc vivia a Igualada amb sa mare, que va morir. Ara comparteix pis a Reus amb algunes companyes de l'equip roig-i-negre, que té en les seves files la xilena Pancha Puertas, amb la qual va coincidir en el bàndol contrari en la final de la copa Amèrica. Malauradament, el seu debut amb el Reus a Palau de Plegamans es va saldar amb una derrota, tot i que ella va fer dos gols, i diumenge passat, l'equip tampoc no se'n va sortir a casa amb el Voltregà (1-2), un dels equips més forts que la temporada passada va fer el triplet.

Amant de les xarxes socials –té 1.427 amics a Facebook–, també li agrada ballar i percep la música a través de les vibracions. Obstinada, no acaba de veure clar per què els periodistes es fixen més en ella per la seva deficiència que no pas pel seu joc, explica el seu pare, Ton, que li va inculcar de ben petita la passió per aquest esport. Als quatre anys ja jugava al col·legi Sant Josep de Sant Sadurní, un dels centres neuràlgics de l'hoquei sobre patins de base mundial. Molts grans jugadors han sortit de les seves pistes. També jugadores.