Mirats del dret i del revés, cap dels resums que he vist del cap de setmana de les estrelles de l'NBA m'han fet venir remordiments per haver-me'n anat a clapar en comptes de perdre la son empassant-me el partit de joves promeses, els concursos de triples i esmaixades, o aquesta immensa desfilada d'egos en què s'ha convertit l'enfrontament entre l'est i l'oest. L'edició d'Orlando només passarà a la història per haver suposat un pas més en l'obstinació dels responsables de la lliga per transformar el que en altres temps era un espectacle basquetbolístic de primera magnitud en un immens anunci de samarretes i vambes cridaneres, en què l'absència de defenses i les passes flagrants em resulten molt més sorprenents que qualsevol esmaixada. Perquè ja sabem que el negoci és el negoci, i que el de senyor Stern funciona a meravella en una temporada més curta per la cosa aquesta del locaut. Però algú hauria d'explicar als protagonistes de la història que els aficionats mereixen alguna cosa més. Un esperit competitiu que s'assembli, ni que sigui una mica, al que ja fa alguns anys ens van regalar els jugadors que van convertir l'All-Star en una cita imprescindible per a qualsevol amant del bàsquet.

Parlo de mitjan anys vuitanta i de principi dels noranta, quan les rivalitats entre les grans figures de la lliga convertia el partit de les estrelles en alguna cosa més que una trobada d'atletes mimats. Parlo dels duels entre Michael Jordan i Dominique Wilkins en el concurs d'esmaixades, de les exhibicions de Larry Bird en el de triples, i de la munió de partits entre l'est i l'oest que ens van fer perdre la son i que se'ns feien curts, malgrat haver-nos de llevar d'hora l'endemà. Parlo dels All-Star de Magic Johnson, Julius Erving, Michael Jordan, Isiah Thomas, Kareem Abdul-Jabbar i tants d'altres que ens van fer sentir més a prop de les estrelles que mai gràcies a la televisió i a les veus de Ramon Trecet, primer, i d'Andrés Montes i Antoni Daimiel, després. Parlo de quan guanyar el duel sí que era important i no com ara, quan l'objectiu és fer la millor esmaixada, encara que sigui sense defensor.