Veterans
Marcial Pina
El lament del ‘ros d'or'
Marcial Pina, talentós futbolista que va jugar al Barça vuit temporades en la dècada dels setanta, sent pena per no haver aconseguit més èxits durant la seva estada a Can Barça i recorda amb alegria la lliga del 74 i el 0-5
És la seva debilitat. L'exfutbolista, que està meravellat amb l'equip de Pep Guardiola, assegura que és el millor jugador de la història
Durant la dècada dels setanta, Marcial Pina (23 d'agost de 1946, Barzana de Quirós, Astúries) va ser un dels futbolistes de referència del FC Barcelona (de la 1969/70 a la 1976/77). De depurada tècnica i amb una visió de joc privilegiada, el ros dels peus d'or va despuntar de ben jove i amb18 anys ja era jugador de primera divisió defensant la samarreta del seu equip de tota la vida i el de la ciutat on ara, ja jubilat, resideix, l'Elx.
El conjunt il·licità el va disfrutar poc, només dues temporades, ja que el seu talent va cridar l'atenció de Barça i Madrid i de grans d'Itàlia. Finalment, però, va ser l'Espanyol, presidit per Joan Vilà Reyes, el que va aconseguir els seus serveis. Durant tres campanyes va delectar els periquitos amb el seu futbol, fins que el descens dels blanc-i-blaus (68/69) i la necessitat de fer caixa va obligar la venda del crac asturià –i il·licità de cor, ja que amb dos anys ja vivia a Elx– al Barça. I a l'entitat blaugrana va passar el període més llarg que ha estat en un club, vuit temporades en les quals va deixar palesa la seva enorme classe. Passat el temps, però, Marcial sent que té un deute amb el Barça: “M'hagués agradat guanyar molts més títols. No vam poder aconseguir tot el que jo hagués anhelat.” Els tres trofeus (finalíssima de Fires el 71, Copa d'Espanya al 71 i Lliga 73/74) que va aixecar de blaugrana li deixen un gust de molt poca cosa. De poquíssim, i es lamenta de no haver pogut donar més alegries als culers: “Van ser amb comptagotes aquests moments d'alegria. M'hagués agradat viure'ls amb molta més freqüència i guanyar-ho tot pel Barça i pels aficionats.”
La lliga i el 0-5
Sí que va poder degustar bé la mel de l'èxit l'any 74 quan el Barça va posar fi amb 14 anys de travessia pel desert sense guanyar cap lliga. D'aquesta manera, el curs 73/74 és el de millor record per a Marcial: “Aquell era un gran equip. Molt compensat en totes les línies. Golejador, batallador, recuperador i amb un sistema molt bo de pressió en aquella època.” El ros actuava al mig del camp, de mitja punta, en un conjunt en què l'aportació golejadora de la segona línia era fonamental. De fet, Marcial va ser el màxim golejador dels blaugrana aquell curs. Tot i no destacar pel seu sacrifici sobre el terreny de joc, recorda que havia de treballar de valent: “Teníem la missió de recuperar pilotes i de lluitar al mig del camp.” La lliga del 74 també seria recordada per la mítica mà de gols que el Barça va etzibar al Madrid al Santiago Bernabéu. “Teníem molta il·lusió i ens va sortir un gran partit. Vam tenir una mica de sort al principi i després tot va venir de cara. Va ser un 0-5 meravellós.” Malgrat no marcar, l'arquitecte de l'equip, va firmar un matx majestuós i va fer una assistència.
“Mentre millors jugadors hi ha hagut, millor he jugat. Agrada estar rodejat de grans jugadors”, afirma l'il·licità. I és que Marcial va formar part d'un dels millors atacs que ha tingut el Barça en la història amb el qual va gaudir jugant-hi: “Amb Rexach, amb Cruyff, amb Sotil, amb Asensi... Jugadors molt bons amb els quals em vaig entendre i compenetrar molt bé.”
L'etapa de Marcial al Barça va arribar a la fi amb un episodi polèmic la temporada 76/77. Després d'una derrota a Burgos, junt amb Rexach i Neeskens, van ser vistos de nit prenent una copa per Madrid. Aquest fet va enfurismar el tècnic Marinus Michels. “Es va donar excessiva importància a un fet que no en tenia”, assegura Marcial, que pensa que va ser “una excusa per salvar la situació”. Després de ser sancionats, amb Charly, van ser apartats de l'equip i Marcial al final del curs va marxar a l'Atlético de Madrid.
“Ara sí que disfrutaries!”
Ara Marcial vibra amb aquest Barça, un conjunt al qual admira profundament: “Disfruto moltíssim veient aquest equipàs. Tant de bo hagués pogut aconseguit la meitat de títols que ells.” “Ara a vegades em trobo amb Xavi i em diu: «Amb aquest equip sí que disfrutaries!», i jo li dic «sí que és veritat!»” Per Marcial, el tècnic Pep Guardiola té gran part de culpa dels èxits: “Té un mèrit enorme. És súper important que l'entrenador sàpiga dur una plantilla i ell ho està fent a la perfecció. Llavors té jugadors extraordinaris que hi contribueixen.”
Però, l'il·licità té una debilitat: Leo Messi. L'astre argentí és el seu jugador preferit: “És un fora de sèrie, és meravellós.” Marcial, que ha compartit vestidor amb llegendes de la talla de Johan Cruyff i Alfredo Di Stéfano (a l'Espanyol), no en té cap dubte: “No hi ha ningú en tota la història millor que ell. Pot semblar una exageració, però jo a vegades dic que és millor que Cruyff i Maradona junts. Fixa't el que em sembla Messi. És el millor amb molta diferència.”
