Aquesta vegada no, el futbol no va voler ser capriciós i va ser qui més ho va buscar, qui més va atacar, qui va acabar fent-se sentir. Espanya, amb un discurs convincent, va fer valer el seu present per esborrar un passat de penúries contra els francesos. Els homes de Vicente del Bosque renoven així les seves credencials davant d'un rival que va renunciar a la seva essència.

Blanc es va desemmascarar ja des del vestidor, dissenyant un onze pensat per contenir el domini territorial dels de Del Bosque, doblant laterals a la banda esquerra, amb Debuchy actuant d'interior per ajudar Réveillere amb les incursions ofensives de Jordi Alba. “Espanya no em sorprendrà”, que havia avisat el tècnic rossellonès. I així va ser, l'equip de Del Bosque va tocar a discreció, d'una banda a l'altra davant d'una França ben endreçada, amb M'Vila sobre Xavi, Cabaye sobre Xabi Alonso i una línia defensiva que s'acabava dibuixant amb cinc efectius.

Espanya va ser la de sempre. França no, i la seva nova façana aguantaria el que la maquinària espanyola trigaria a trobar el primer forat. Alba, profund i desequilibrador, va trencar línies, va rebre una pilota a l'espai d'Iniesta per servir una pilota tova al segon pal. Xabi Alonso, despenjant-se de la seva posició habitual, només va haver de posar el front amb potència per col·locar la pilota a baix, agafant a contrapeu Lloris.

Quan França s'hi va voler posar ja tenia una llosa a sobre i amb futbolistes poc propicis per discutir la pilota. Benzema i Ribéry van jugar lluny de l'àrea de Casillas i Cabaye, que va tenir la més clara del combinat del gall amb un lliure directe que Iker va desbaratar, s'ofegava entre Busquets i Alonso.

Del Bosque no va enganyar ningú, se sabia la proposta, però s'havia guardat les variants que triaria i va acabar repetint amb Cesc com a punta de llança. Una posició en què el d'Arenys va estar hàbil entre línies, associant-se amb Silva, Xavi i Iniesta i alternant alhora el joc per dins amb arrencades a l'esquena de Rami i Koscielny. Espanya tenia les idees més clares que una França que lluitava per aixecar-se, però atropellada amb la pilota i amb l'espant de veure la precisió quirúrgica del rival, que va tenir un encert en la passada del 82% en el primer acte.

França va augmentar la pressió, però en cap cas es va embalar, fins a l'última mitja hora, en què ja sí que Blanc va moure fitxa amb contundència, fent entrar Menez i Nasri. Del Bosque no es va deixar intimidar i alhora va incorporar Pedro i Fernando Torres. El tècnic madrileny buscava velocitat a l'esquena dels francesos, ja necessitats de deixar-se anar.

El cronòmetre assetjava ara ja sí França, però per moments Espanya li va amagar la pilota i quan la va tenir no va saber què fer-ne. Només quan Ribéry va quedar emparellat amb Arbeloa, l'equip de Blanc va generar desequilibris. Debuchy va enviar una rematada de cap per sobre de la porteria d'Iker després d'una centrada de l'hàbil extrem del Bayern.

Els francesos mai van creure en les seves possibilitats de mirar als ulls la campiona d'Europa i del món, i ni tan sols les urgències la van fer punyent; tot el contrari, es va desdibuixar i no va trobar ni associacions ni vies per penetrar en l'entrellat defensiu d'una roja que tampoc va estar fina per enllaçar contraatacs amb un Torres que va incórrer constantment en posició il·legal. Una fase de ningú que menjava cada vegada més la moral d'uns bleus impotents i que Pedro va acabar de dinamitar, amb una retallada sobre Rami i sent víctima d'un penal de Réveillere. Alonso va enganyar amb sobrietat Lloris i torna a deixar Espanya a les portes de quotes històriques.