Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. En analogia futbolística, si aplaudeixes Villar i li rius les gràcies, què dimonis esperes del personatge? Se't pujarà a cavall quan li vingui de gust, vet aquí la resposta. La mesura de gràcia dictada per aquest catedràtic de les tupinades resulta pur abús de poder del qual Rosell ha estat còmplice des del primer dia. La RFEF és un latifundi feudal, un anacronisme en un paisatge presumptament democràtic on l'amo sentencia a voluntat. I el Barça li fa de palmero, malgrat que sigui damnificat en temes tan evidents i escabrosos com el dit a l'ull de Mourinho o la trepitjada impune de Pepe a Messi.

Ara, Rosell rebla el clau qualificant d'estranya l'última lliga. I tant que ho va ser. Per la seva inacció i passivitat, sobretot, en permetre la persistent presa de pèl dels arbitratges que escombraven a favor dels blancs. Davant les sagnants evidències no es pot obrar amb el lliri a la mà i fer-nos creure que cal ballar la dansa que toquen des de Madrid o encara rebrem més. Cal aturar-los, plantar-los cara amb la força de les raons perquè ja queda històricament certificat que els directius del futbol espanyol actuen en connivència amb el Real Madrid, incapaços de modernitzar i professionalitzar el terreny que gestionen. Tal com està, ja els va de conya. Fins i tot gaudeixen fent-nos passar la vergonya de reclamar allò que salta a la vista, que és un atemptat a les normes més elementals i volen minimitzar malgrat la seva màxima gravetat.

Cremats per les retallades, els ajustos i les intervencions, ningú no aconsegueix trobar la fórmula de mobilització vàlida per alterar aquest daltabaix moral, aquesta ignomínia persistent. Tampoc en futbol. Ara, passats un grapat de mesos, Freixa fa el paperot afirmant que hi ha en curs una protesta formal i que treballaran per crear una comissió d'estudi dedicada a canviar la composició dels funestos comitès. Ara? I ens ho hem de creure? Ell mateix sap perfectament que el Barça no se'n sortirà per aquesta via, però creu que així rebaixarà el grau d'indignació de la parròquia culé. Però igual no s'imaginen com n'estem de farts d'aquests abusos d'autoritat, sigui política o esportiva. És clar que ells no ens representen, que no són com voldríem, però del president més votat a la història del club que es preua de ser pura essència democràtica podríem esperar quelcom digne. Un cop de puny sobre la taula carregat de legítims arguments, per exemple, que no té res a veure amb ser un fatxenda (ell diria bravucón), sinó amb emprar l'autoritat concedida gràcies al suport delegat pels socis. Són coresponsables en la infàmia, poc importa que ho vulguin disfressar. La indignació exigeix que actuïn com cal. Ara, quan ja fan molt tard.