Un jugador em va explicar una vegada que quan el Barça fa aquests rondos gegants, que duren minuts, els jugadors se senten en estat d'èxtasi. Que això no es pot preparar. Hi ha, ben cert, l'entrenament. Cruyff es va inventar allò de fer els rondos sobre ciment perquè soltaren la bimba ràpid davant el perill de prendre mal. I els entrenadors que l'han seguit van anar perfeccionant aquesta manera de jugar que és ja una marca mundial per a la Masia blaugrana. El rondo és sempre espectacular. Els mires i penses com és possible que sempre toquen la bola mig segon abans que arribe el contrari. L'explicació només rau en l'èxtasi. Els ix tot. Els jugadors ni tan sols pensen en el que estan fent. Ells toquen i toquen i toquen, sabent que els de davant estan noquejats, que veuen passar les coses amb la impotència de saber que quan vulguen els del Barça canviaran de ritme, acceleraran i aniran cap a barraca de manera ferotge. Directes al gol. I a mi ara, fa setmanes, em fa la sensació que el país sencer està executant un rondo gegant davant Espanya. La toquem, la toquem i la toquem i ells ni la veuen. Paraules clares, objectius fixats, consignes encertades, autobusos a punt, banderes comprades. La toquem, la toquem, la toquem i ells ni la veuen. Encara més: ni saben el que està passant. Dimarts, però, serà l'hora de canviar de ritme i anar cap a barraca. Ara ja sabem que Barcelona viurà la manifestació més gran de la història i la més clara: per la independència. Ara cal que un Messi agafe la bimba i de l'èxtasi del rondo ens porte al gol, a l'esclat de la victòria. Ep! un Messi o tot l'equip. Perquè no sé si cal recordar que en el partit més extraordinari de la història del Barça, la final del mundial contra el Santos, vam jugar sense davanters. Amb tothom creant perill i tothom xutant i disparant contra la porteria contrària. Ens veiem dimarts al carrer. Tots. Toca completar el rondo.