Ha estat una mica inesperat. Sabia que em podia anar bé, però no que podia guanyar les curses que he guanyat i acabar campiona.

És una sort que hi hagi el nivell que hi ha i que aquest esport s'hagi posat tan de moda. He
pogut disfrutar d'aquest moment i competir amb gent molt bona. Això fa que el títol hagi
estat més especial.

Tot va canviar a la Kima. És una cursa molt tècnica que sabia que m'aniria bé. Vaig tenir la sort de guanyar i a la Cavalls del Vent la vaig poder atrapar. Allà vaig treure les forces d'on vaig poder per arribar empatades a la Course des Templiers. Ella no es va recuperar gaire bé, tenia molèsties i es va haver de retirar. Va ser una llàstima, perquè m'hauria agradat competir contra ella fins a l'últim moment.

Quan veig les imatges encara se'm posa la pell de gallina, perquè va ser una cursa èpica per les condicions meteorològiques, la duresa del traçat i el nivell de les rivals. No l'oblidaré mai.

Primer de tot, el fred. No pas en moments puntuals, sinó durant hores llargues. Quan vam saltar a la cara sud, a la banda del Pedraforca, el que va endurir la cursa va ser la velocitat. Ens estàvem jugant la victòria amb un marge de minuts o de segons.

La porto al cor. És la que em va fer néixer. Hi vaig anar perquè un amic m'hi va animar. Si he de triar entre guanyar la Cavalls o la cursa del Mont Blanc, m'ho pensaria dos cops.

Jo encara no he fet curses de 160 quilòmetres com ell i potser no he necessitat aquesta tàctica. A la Cavalls del Vent, però, ho vaig donar tot per donar una alegria a la gent de casa. Hi havia molta gent repartida a la muntanya, passant fred i animant, i això em va donar molta força.

La temporada és molt llarga i no hauria anat a la Templiers si no hagués estat perquè hi podia guanyar el títol. Aquest mes extra ha estat dur. Recuperar-se de la Cavalls del Vent i continuar entrenant-me va costar. Em pensava que hi anava cansada, però tinc un gran entrenador, en Pau Barceló, que em va fer fer una feina molt bona, de poca càrrega. La setmana abans de la cursa vaig sortir a córrer i vaig veure que em trobava bé. Em vaig començar a animar.

Tots els extrems són dolents, però m'agrada més córrer amb fred, m'hi sento millor. L'ideal, però, són les temperatures corrents.

Tenim un gran país. Els Pirineus són fabulosos per entrenar-se. I el poble català és treballador i té ganes de lluita. També tenim grans mestres, com en Quico Soler i l'Agustí Roc.

Quan era petita ja pujava tres mils dels Pirineus amb l'estelada. I ara més que mai és important reivindicar, perquè el poble català s'ha manifestat. Problemes? Mira, hi ha gent a qui no li agradarà, però jo actuo d'acord amb els meus principis. Estem en una democràcia i jo ho seguiré fent. A qui no li agradi, que miri cap a una altra banda.

Podria ser. Sé que se'm pot tancar alguna porta vinculada amb els patrocinis.

En els SkyGames se'm va prohibir lluir l'estelada al podi, però se'n va fer un gra massa. Tant amb l'entrenador, Manolo Amat, com amb l'equip hi ha molt bona relació i m'ho vaig passar molt bé. La foto bona va ser la de l'arribada amb l'estelada, que va fer la volta al món.

Això em va fer sentir molt orgullosa. Va ser una llàstima que al final no es pogués fer la cursa.

Sí, i ja em pressionen perquè hi vagi l'any que ve. En tinc moltes ganes, però també em fa molt de respecte perquè no sé com afrontar una cursa tan llarga.

El Kilian és inigualable. Tinc la sort d'haver compartit moltes estones amb ell. Et contagia unes ganes de córrer impressionants i ens arrossega una mica a tots. És el referent. Jo hi crec molt, en el fenomen Kilian. Està donant una gran magnitud a aquest esport, tant a Catalunya com a la resta del món.