El record (sense accent) de Messi

Ha estat la setmana del rècord. Amb accent. De la marca que per unes hores va semblar fatalment inabastable, del registre compartit amb Müller durant nou minuts, i del rècord en solitari en fer el segon al Villamarín. També ha estat la setmana que la premsa madrilenya, l'únic reducte planetari que no admet l'evidència, s'ha interessat per la història del futbol de Zàmbia. Però com que el futbol no és només un infinit compendi de números, ha estat, sobretot, la setmana del record. Sense accent. La setmana en què Messi ha regalat matèria a dojo i de la bona que ens vindrà a la memòria quan, des de la perspectiva del temps, glossem la seva llegenda amb alguna cosa més que un llarguíssim audiovisual de gols preciosos i decisius. –Avi, qui va ser Messi? –Un jugador irrepetible que quan es pensava que s'havia lesionat, encara intentava fer gol per si aquella era l'última pilota que tocava en molt de temps. I si es pensava que només un copet era molt greu i ens espantava a tots, era perquè li agradava tant, però tant tant, jugar a futbol, que l'única cosa al món que li feia por era no poder-ho fer. Mira si li agradava jugar, que el dia que es va convertir en el futbolista que més gols ha fet en un any, va dir que el que més il·lusió li feia era haver guanyat aquell partit al camp del Betis, i quan li van preguntar pel rècord, va contestar que el millor de batre'l era que ja no se'n parlaria més. Ell del que volia parlar era del partit següent, al camp del Còrdova, on Messi tenia moltes ganes d'anar, no perquè fos molt o poc important, sinó senzillament perquè hi podria jugar un altre partit de futbol, allò del que sempre gaudia. –Avi, i a part de Messi... –A part de Messi, aquella setmana també va tornar la Norma, una noieta que ara fa trenta anys va reaparèixer després de trenta anys per recordar-nos que, ara i sempre, a l'escola en català hem après quines paraules duen accent i quines no. I hi ha accents molt importants! Rècord és una cosa. I record, una altra.