Víctor Valdés ha sortit a escena mediàtica, tal com és ell, sense pors ni embuts, exultant d'autoestima. Potser hauria de seguir el consell publicitari d'en Carles Puyol, quan afirma que passa per les rodes de premsa amb l'únic i evident objectiu de no deixar cap titular, de sembrar-ho tot de tòpics dialèctics que li serveixen d'escut. Al porter de l'Hospitalet, per caràcter, no li valen les frases fetes. Des del primer dia, tot i que ara, bufada la trentena d'espelmes, més li valdria assumir el paper guanyat, el rol que li correspon. Víctor Valdés és el millor porter de la història del Barça, paraules majors, l'especialista que ha destronat l'immens Antoni Ramallets amb herència de personalitat, ferma i convençuda fins al punt de semblar arrogant.

Li queda a l'home corda per estona i, si vol, en un futur a mitjà termini, canviar d'aires a fi de viure noves experiències, està en el seu inalienable dret, només faltaria, però el mirall on avui li tocaria reflectir-se és el de Xavi i Puyol, referents generacionals que faran esmicolar la falsa etiqueta dels astres fugits per la porta falsa.

Des de Rexach i abans Fusté, ja ha plogut una miqueta, no ens quedaven altres paràmetres de mesura entre la gent de casa. Ara en tindrem un parell, en espera del que l'esdevenidor dicti sobre Iniesta i Messi, i Valdés podria ser el tercer, amb l'avantatge de batre rècords fins on li plagui gràcies a la longevitat que comporta la seva feina.

Que ser porter del Barça crema? I tant! Més vell i cert que l'anar a peu. Des dels temps de Zamora i Platko que la sap tothom, aquesta. Des que els avis immolaven Llorens o Nogués en cada matx que disputaven, o altres mortificaven els magnífics Sadurní o Mora, en estigma sobre els porters que ha passat de pares a fills, malgrat no tenir tots plegats gaire memòria històrica. Qualsevol seguidor guarda al cap la llista d'històrics sota pals cremats com heretges a les fogueres de la Inquisició blaugrana, amb raó o sense, sense marge concedit a l'errada vistes les particularitats de la posició, solitària, estranya i última tanca a la rereguarda. Quants van fracassar pel camí? Cinquanta, cent? Normal que es fili tan prim a l'observar els porters, sempre acostumats que els reclamin impossibles, la utopia de salvaguardar eternament la xarxa pròpia, però Valdés té un punt diferent als antecessors, quelcom que l'ha convertit en especial. A ell, fix entre els cinc millors del món en els darrers anys, li rellisca qualsevol errada, la pífia més evident. En la propera acció torna a mostrar una il·limitada confiança en les pròpies possibilitats, una fiabilitat a prova de bombes. I també, reblant els trets distintius, la certesa universal de ser l'incomparable exemple per a la necessària coherència amb les característiques imprescindibles i exigibles a un bon porter del Barça.

Juga amb els peus com un futbolista més, rendeix i aguanta en fred com ningú, ha deixat molt enrere en el temps dubtes i controvèrsies. Ara, en aquest punt de relació professional, ningú no dubta que ell és la millor alternativa. I diem professional per una certesa, també històrica: Amb el porter mai ningú estableix una relació sentimental o gairebé. Podem comptar amb els dits aquells que han superat les exigències populars, segurament a partir de penjar els guants i convertir-se en pura nostàlgia. Un Yashine, un Iríbar, un Banks, el tot just traspassat Mazurkiewicz i pocs més. A un porter no se l'estima, dissortadament. Se li té confiança o no se li té, prou. Per tant, des de l'elogi, la conveniència en consell de revisar el que pensa i ha expressat: Víctor Valdés s'ha de retirar d'aquí a molts anys al Camp Nou, no en queda cap altra. El futur esborrarà les característiques de personalitat per deixar només l'empremta dels seus registres, que seran sens dubte formidables.

Com bé sap ell, un porter mai no pot esperar copets a l'esquena, no va amb el càrrec. Només aspira que els seguidors visquem tranquils sabent qui protegeix allò que, per pròpia definició del joc, resulta indefensable, abrupte, desagraït. Com ho fa Valdés. Qui vingui, segur, el farà no ja bo, sinó boníssim, etern i reconegut. Aquest és el millor premi al qual pot aspirar qualsevol porter. Deixa't estar, Víctor, i bloca-la aquesta sense possible refús. Ets el millor, però mai ningú t'ho dirà mentre et mantinguis en actiu. Ets porter, noi, amb tot el que implica, prou que ho saps.