Andrea Fuentes va comparèixer en una sala del CAR de Sant Cugat plena a vessar. Un recinte que va quedar petit per acollir els familiars, amics, companyes de la selecció i del Kallípolis que li van voler fer costat el dia del seu comiat, les autoritats per homenatjar un dels referents de l'esport català i estatal, i els mitjans de comunicació delerosos d'escoltar les explicacions de la seva retirada a les portes del mundial de Barcelona. Fuentes va llegir un llarg escrit estructurat en tres grans apartats: els arguments de la seva retirada, un repàs de la seva carrera esportiva i, per acabar, va fer una crida a la reconciliació en la natació sincronitzada estatal. Al cap i a la fi, la nedadora catalana ha acabat sent un efecte col·lateral de la guerra iniciada per Carpena per la manera de destituir Tarrés del seu càrrec.

Fuentes, en estat pur, va entretallar el seu discurs amb frases plenes d'emoció i llàgrimes, i d'altres amb grans somriures. En tot cas, va ser molt transparent: “M'ha costat molt prendre aquesta decisió a pocs mesos d'un mundial que podia suposar la culminació de la meva carrera. Però no volia seguir pel simple fet que tocava, per diners [amb la retirada perdrà la beca] o per aconseguir la glòria. Tampoc ha estat per lesions, perquè ja estic bé i perquè sempre he anteposat l'equip al meu dolor físic.” A l'hora de passar balanç no va voler entrar en les polèmiques dels últims mesos. “En cap cas resumeix la meva carrera esportiva”, va etzibar. Andrea va recordar els seus inicis amb només nou anys a l'escola del Kallípolis. I va anar desgranant les etapes de la seva trajectòria: el primer campionat estatal, amb dotze anys i ja a les ordres de Bet Fernández, l'entrada a la residència Blume i el difícil salt al CAR de Sant Cugat, al costat dels seus ídols. La tarragonina va destacar l'evolució de la natació sincronitzada espanyola, impulsada per Anna Tarrés, des de l'onzè lloc que ocupava en l'escalafó mundial el 1999 fins a l'ingrés a l'elit amb les primeres medalles en el mundial de Barcelona 2003. Després va arribar l'etapa més gloriosa amb els Jocs de Pequín del 2008, els mundial de Roma 2009 i Xangai 2011, ja com a solista en substitució de Gemma Mengual, i els Jocs de Londres 2012, amb el canvi generacional assolit. La ja exnedadora va tenir unes paraules sentides d'agraïment a Anna Tarrés i Bet Fernández, que no van faltar a la cita: “Ens hem odiat i ens hem estimat, però sempre em quedo amb un somriure. Sense vosaltres jo avui no seria aquí. La meva història és la vostra. M'heu ajudat a créixer com a esportista i com a persona, dels 9 als 29 anys, quina gran vida! Gràcies”, va sentenciar.

I va arribar el moment de la reflexió: “L'esport és un cohesionador social, aquesta és una de les seves missions. Ara ho miro tot objectivament des de fora i no veig aquí l'essència de l'esport. Hi ha enfrontaments, odis i rancors. Jo també els he viscut i no n'estic orgullosa, d'això. ” I es va preguntar: “Per què ens dediquem a destruir en comptes de construir? Quina necessitat tenim de polititzar tant l'esport, per què amenaçar els egos?”

La nova Andrea farà aviat les maletes i se n'anirà a veure món i intentarà “conèixer-se una mica més”. Més endavant, pot enfocar la vida laboral a la seva sensibilitat per la natura i els animals, i també va deixar la porta oberta a entrenar futures sirenes.