El futbol, com a fet social total, ens serveix, tot sovint, de cruel retrat d'una societat, amb tots els seus defectes, pels instints primaris que aquest esport desperta. Així, doncs, el calcio, nom amb què es coneix el futbol a Itàlia, ens retrata amb cruesa les divisions internes existents al país transalpí.

Ja des de la seva unificació, al segle XIX, liderada pel pròsper Piemont, l'Estat italià ha viscut importants dissensions internes fruit de la desigualtat existent entre un nord industrial i ric i un sud encallat en les tradicions més conservadores, rural i pobre. L'expansió dels partits que, el 1991, acabarien constituint la Lega Nord, reivindicant l'autonomia, i en alguns casos la independència, de la Padània, el pròsper nord de l'estat transalpí, i el posterior èxit d'aquesta formació política de dreta populista foren un indicador de les profundes diferències entre nord i sud del país, unes diferències que s'havien manifestat de forma força més cruel als estadis de futbol.

De fet, el racisme als estadis italians, abans de l'arribada de jugadors negres, més o menys massiva a partir de finals dels anys vuitanta, s'havia manifestat sempre contra els ciutadans del sud, tractats amb prepotència i arrogància pels seus veïns septentrionals.

Les referències als molts volcans existents al sud italià i al desig nordista d'una erupció similar a la del Vesuvi, que convertí Pompeia i Herculà en cendres, protagonitzaren múltiples episodis de racisme antisudista. A principis dels anys vuitanta, en un partit que enfrontava el Nàpols (l'equip de la ciutat icona del sud italià) amb el Verona (equip nordista amb una afecció estretament vinculada a l'extrema dreta), els seguidors visitants exhibiren una pancarta amb el text “Vesuvio facci sognare” (Vesuvi, fes-nos somniar), reclamant que una nova erupció del volcà, situat a una dotzena de quilòmetres de Nàpols, devastés la ciutat.

L'escena es repetí posteriorment amb diverses pancartes que clamaven “Forza Vesuvio!” (Força Vesuvi!), un missatge evident d'odi antinapolità. Els ultres del Milan tampoc es quedaren curts quan el 1991 reberen els napolitans amb la llegenda “Facci un regalo: un altro Pompeii” (Feu-nos un regal: una altra Pompeia)”, reclamant, igual que els seus homòlegs veronesos, un esclat del Vesuvi com el de l'any 79.

Els napolitans no foren, però, les úniques víctimes de les consignes volcàniques racistes dels tifosi del Verona. En una visita a Sicília, durant un partit que enfrontava el Catània i el Verona, els racistes veronesos mostraren aquest cop el missatge “Forza Etna!” (Força Etna!), incitant el volcà sicilià a entrar en erupció.

No cal dir que totes aquestes pancartes encengueren els ànims entre els sicilians i els napolitans i motivaren el retorn, en forma de pancarta, de l'ofensa rebuda. Els ultres napolitans contestaren amb el text “Giulietta é una zoccola” (Julieta és una puta), al qual afegiren posteriorment la cueta “E Romeo é cornuto” (i Romeu és un cornut), quan visitaren Verona, la ciutat que acollí la història viscuda pels dos enamorats.

Tot i l'evident mal gust de totes aquestes pancartes, n'hi hagué d'altres que mostraren un cert enginy i un cert coneixement de la pròpia història. El 1993, en ple auge de la Lega Nord i de l'autonomisme nordista, un grup d'afeccionats del Milà mostrà una pancarta amb el text “Garibaldi infamone” (Garibaldi infame), en una de les poques crítiques públiques al paper de Giuseppe Garibaldi, general que comandà la unificació italiana durant el segle XIX i que era originari del nord del país.

La negació de la condició italiana dels clubs del sud i dels seus afeccionats ha estat una constant entre els seguidors més radicals dels equips del nord, sovint amb grups organitzats de tifosi d'extrema dreta. Seguint aquesta tònica, el 1985, les Brigate Gialoblu, els ultres veronesos, reberen el Nàpols i els seguidors napolitans amb una pancarta que deia “Benvenuti in Italia!” (Benvinguts a Itàlia!). La ironia que el text podia contenir quedava esvaïda en veure les altres pancartes que acompanyaven la principal i que reclamaven un apartheid a la italiana: consideraven els habitants del sud mafiosos, dropos i bruts i els convidaven a rentar-se, quan no els acusaven de malalties com ara el còlera o la tuberculosi. Unes afirmacions amb poca gràcia i molt mal gust que mostraven la fractura entre nord i sud i l'existència d'un evident racisme antisudista entre alguns, els més exacerbats i fanàtics, ciutadans del nord. “Napoli, fogna d'Italia” (Nàpols, claveguera d'Itàlia) fou un altre dels molts eslògans que els racistes del nord, especialment els ultres veronesos, repetiren una vegada i una altra per denigrar els napolitans.

Roma, la capital italiana, tampoc es lliurava dels atacs dels radicals nordistes. Considerada una ciutat que vivia a costa del treball de la indústria del nord, el motor econòmic italià, els nordistes no dubtaven a identificar Roma amb el sud, provocant així una intensa rivalitat entre els principals equips del nord, sobretot de Milà i Torí, i els de la capital italiana.

Les friccions entre els afeccionats foren especialment intenses en el cas de l'AC Milan i l'AS Roma, els principals equips de la capital de la Llombardia i la regió del Laci, respectivament. Parodiant l'afició milanesa per l'òpera, els seguidors més radicals de la Roma, aplegats al gol sud de l'estadi Olímpic, popularitzaren una versió de la cançó O sole mio però canviant-ne la lletra per una altra que deia: “Només tinc un somni, Milà en flames.” La consigna suscità la resposta dels seguidors milanesos, que cantaven al seu torn: “Milà en flames? I on treballareu?”

Aquestes mostres d'enfrontaments entre afeccionats al futbol del nord i del sud, analitzades en el seu just context, tot sigui dit, evidencien l'existència d'una problemàtica a l'hora de vertebrar i materialitzar la unitat italiana. De fet, el malestar existent als estadis fou canalitzat, si bé de forma més sibil·lina, per la Lega Nord d'Umberto Bossi, que trobà nombrosos simpatitzants entre els afeccionats dels clubs nordistes i que traduí a nivell polític el que els estadis de futbol ja feia anys que manifestaven a nivell social: l'existència d'un racisme antisudista i d'una fractura entre el pròsper nord i el pobre sud.

El futbol italià és, de fet, un fidel reflex d'aquesta situació i l'han dominat històricament els clubs del nord. El Juventus de Torí, que paradoxalment té un gran suport entre els obrers emigrats del sud al nord d'Itàlia, i els clubs de Milà (l'Inter i l'AC Milan) encapçalen de forma folgada el rànquing de campions italians. La regió del Laci, amb els tres títols del Roma i els dos del Lazio, és l'única que pot fer un xic d'ombra als equips del nord. L'autèntic sud només pot presumir dels dos títols de lliga obtinguts pel Nàpols (el 1987 i el 1990) i del que aconseguí el Càller (el 1970).

Amb aquestes dades citades hom pot comprendre la importància que el jugador argentí Diego Armando Maradona tingué per a Nàpols, convertint la ciutat més representativa del sud en campiona d'Itàlia i trencant així la imatge negativa de la mateixa. L'astre futbolístic argentí desafià l'estructural feblesa del sud italià i convertí Nàpols en una ciutat guanyadora.

Durant el seu periple napolità, Maradona, estretament vinculat a la ciutat i la seva idiosincràsia, fou sovint víctima d'insults de tota mena per part de les afeccions rivals i se sorprengué, per exemple, quan hagué de contemplar la famosa pancarta que, a Verona, donava als napolitans la benvinguda a Itàlia. Diego Armando entengué aviat que havia fitxat per un club singular, estendard de la Itàlia pobra, i que el país transalpí no tenia una unitat tan sòlida com un foraster com ell podia pensar. El futbol li serví per aprendre la tràgica desunió italiana. Ai, si Giuseppe Garibaldi aixequés
el cap!