Trajectòria d'autèntic símbol

Silvestre, futbolísticament anomenat simplement Eladio, va començar la seva carrera al Mercantil Sabadell i no va ser fins al 1962, després de passar pel CD Condal i la UE Lleida, que va arribar al FC Barcelona. Ocupava la posició de lateral esquerre i al terreny de joc era un brau, molt contundent. “Ho donava tot al camp, tenia molt temperament. Jo sempre anava amb força, era un gran marcador i tenia un bon peu esquerre. Era un jugador fort”, afirma Eladio definint-se a si mateix. De seguida accepta la inevitable comparació amb Puyol: “Sí, era de l'estil de Puyol, però ell és massa bo, jo era més murri. Li falta potser aquesta picardia, tot i que és un jugador enorme, un símbol.” I per exemplificar-ho assegura: “Aquell dia que es va torçar el braç contra el Benfica... Què coi hi feia, allà dalt, rematant quan l'equip guanyava?” Igual que va passar amb Puyol, el seu caràcter i la seva capacitat de lideratge van convertir Eladio en capità de l'equip i titular indiscutible. En les onze temporades que va lluir la samarreta blaugrana, el sabadellenc va disputar 428 partits, en els quals va aconseguir 14 gols. “Aleshores el futbol era diferent, hi havia més espais i potser l'apartat físic no era tan important com ara, però tot i així els títols anaven cars i, tot i que sempre se'ns va resistir la lliga, vam poder guanyar diverses copes del Rei i copes de Fires”, explica l'exblaugrana, a qui li tremola la veu quan recorda el dia del seu debut: “Ho recordo com si fos avui, tenia els pèls de punta, Kubala era el tècnic i ens enfrontàvem amb el Mallorca. L'ambient al Camp Nou era monstruós. Sens dubte, és el meu millor record, el debut no s'oblida mai.” Eladio va acabar la seva etapa com a jugador del Barça el 1972, havent assolit tres copes del Rei (1963, 1968 i 1971), una copa de Fires (1966) i una copa de campions de Fires (1971).

El sabadellenc també va ser internacional. Amb la selecció estatal va jugar deu partits, inclosos els del mundial d'Anglaterra del 1966. Un recordat i violent incident el 23 de febrer del 1969, amb Eladio com a protagonista, en un Bèlgica-Espanya de classificació per al mundial de Mèxic del 1970, va acabar amb la roja perdent 2 a 1 i sense bitllet per al mundial. “Dos jugadors belgues estaven agredint Vázquez i jo simplement vaig reaccionar davant la injustícia. Potser em vaig esverar una mica massa, però qui va acabar rebent més vaig ser jo, ja que després de l'expulsió uns agents de policia se'm van llançar a sobre i em van començar a colpejar. Encara sort que vaig poder arribar al vestuari, perquè em volien tancar en una habitació i apallissar-me.” Abans de retirar-se a mitjan anys setanta, encara va tenir temps d'ajudar l'Hèrcules a ascendir a primera i de jugar de nou al Gimnàstic de Tarragona.

Dificultats després del futbol

En l'actualitat, Eladio està jubilat i viu còmodament a Sabadell, però no tot van ser flors i violes després de retirar-se. Els negocis que li havien d'assegurar la subsistència un cop penjades les botes van fer fallida, i en aquest complicat moment de la seva vida va trobar un gran suport en l'Associació de Veterans del Barça. “El negoci va anar malament, però des de l'agrupació em van ajudar i vaig poder entrar a la Generalitat i fer-me càrrec durant 24 anys del camp de Magòria, del qual vaig ser director”, expressa amb agraïment Eladio, que per altra banda considera que va “correspondre al seu ajut”.

Barcelonista de soca-rel com és, Eladio es meravella amb l'actual Barça, el joc del qual considera que “és d'una altra galàxia”, a més de creure fermament que “tenen corda per a estona. Alguns com ara Puyol i Xavi potser comencen a tenir una edat, però la resta de l'equip són joves, i les noves fornades tenen qualitat”. També ell tenia molta qualitat i va arribar al cor de tots els culers després d'onze anys d'haver-se lliurat incondicionalment al club. És per això que la directiva de llavors li va prometre un homenatge, que lamentablement, finalment no va arribar mai. Amb tot, el millor homenatge és recordar la seva trajectòria i la seva persona, particularment, com un jugador que ho va donar tot pel seu club.