Un tro entre llegendes
Motociclisme. En l'any de l'estrena en la categoria reina, Marc Márquez supera amb escreix els resultats dels grans mites de la velocitat, inclòs Kenny Roberts, l'únic debutant que va ser campió
Amb 200 punts en joc, tenir-ne 21 d'avantatge sobre el segon i 35 sobre el tercer no permet fer grans pronòstics, però quan el líder és un debutant com Marc Márquez i acredita uns números d'escàndol (quatre victòries i nou podis en deu curses), la comparació amb els anys del debut de les grans llegendes de la categoria reina és tan inevitable com recomanable. I el Tro no tan sols les resisteix, sinó que surt vencedor de totes.
Més, en menys curses
Cada campionat, cada pilot i cada debut tenen el seu context. Els mites de Moto GP i dels 500 cc tenen en comú que tots van debutar amb equips oficials o, si no és així (Wayne Rainey, per exemple), amb motos plenament de fàbrica. Giacomo Agostini (8 títols), Valentino Rossi (7), Mick Doohan (5), Eddie Lawson (4), Kenny Roberts (3), Wayne Rainey (3) i Freddie Spencer (2) són les referències de Márquez. Ago i Il dottore, pels seus títols. El Marcià Roberts, perquè és el pare del pilotatge modern i perquè és l'únic debutant que va ser campió l'any de la seva estrena (als 26 anys, això sí). La resta, coetanis tots, per haver estat protagonistes de l'època d'or del motociclisme amb les batalles llegendàries amb altres campions com Kevin Schwantz i Wayne Gardner.
En tot cas, però, cap d'aquests pilots va poder igualar els registres de Márquez (4 victòries, 9 podis i 4 posicions preferents en 10 curses). Més encara, a Roberts, números similars als del català (4, 8 i 2) li van donar el títol al final d'un campionat amb només 10 grans premis.
La gran majoria (Agostini, Rossi, Lawson i Spencer) van guanyar el títol al segon intent. Rainey, al tercer i Doohan, al sisè, per bé que quan va arribar als 500 cc amb Honda era el tercer pilot, rere Lawson i Gardner. Tots aquests pilots van estrenar-se en la categoria reina al manillar de motos oficials. En el cas d'Agostini, les modernes MV Agusta eren tan superiors a les antigalles de Norton o Matchless que Ago va ser subcampió, rere un altre mite, Mike Hailwood, l'últim pilot capaç de brillar en moto (campió del 1962 al 1965) i en F-1 (tres podis entre 1972 i 1974).
I, per comparar amb el campió vigent, Jorge Lorenzo va acabar l'any del seu debut en quart lloc, amb una victòria, sis podis i 4 poles en 17 curses.
DE RODATGE
Agostini, Rossi, Lawson i Spencer van necessitar un any abans de guanyar el títol“Ara sí que començo a pensar en el títol”
“Falten vuit curses i no es poden fer comptes, però és clar que si vols un títol el més important és la regularitat, com vaig aprendre a Moto 2. Ho intentaré, pas a pas però alhora de pressa”, explicava Marc Márquez després de la tercera victòria consecutiva de la temporada –la quarta en el global del curs– que el posiciona com a líder més que sòlid i li fa admetre, ara sí, que el títol ha passat a ser l'objectiu de la temporada. “S'ha d'aprofitar qualsevol oportunitat. No tinc cap pressió per aconseguir el títol aquest any. El que vingui, bo serà, però és clar que ara sí que comencem a pensar en el títol.”
Més enllà dels números que diu que no vol fer, el pilot català dóna els seus arguments. Raons de pilot, de sensacions, de confiança: “Estic en un punt en què em començo a sentir molt i molt còmode amb la moto. Ja ho vaig dir a Alemanya i a Laguna Seca, però quan tornes de vacances sempre tens el dubte de si tot continuarà igual. He vingut a Indianapolis i m'he continuat sentint molt còmode derrapant, tot i que ara vénen dos circuits [Brno i Silverstone] m olt diferents de Sachsenring, Indianapolis i Laguna Seca i més semblants a Mugello i Montmeló, que em van costar força. Yamaha i Lorenzo poden marcar la pauta perquè a Brno són ràpids i,a més, han fet proves fa poc allà i seran ràpids des de l'inici. Haurem de sumar el màxim possible de punts i lluitar pel podi”, argumenta.
