Els pares olímpics

El Comitè Olímpic Internacional (COI) triarà avui el novè president de la seva història. Una història que comença el 1894, quan l'organisme s'anomenava Comitè Internacional dels Jocs Olímpics i que va tenir en el grec Demetrios Vikelas el seu primer president. Vikelas, un grec que, com tants dels seus compatriotes al llarg de la història, va viure més fora de Grècia que al seu país, va ser el president que va estar menys temps al capdavant del COI, del 1894 al 1896, i va ser president perquè els plans inicials de Pierre de Coubertin sobre quan i on s'havien de començar a disputar els Jocs Olímpics no van sortir bé al baró. El seu pla B va acabar amb Vikelas de president, ja que en el congrés de París del 1894 en què es va aprovar la creació dels Jocs també es va decidir que el president del COI seria del país encarregat d'organitzar els Jocs.

Aquest acord, però, només es va aplicar dos cops. Finalitzats els Jocs d'Atenes, el baró de Coubertin –que havia estat nomenat secretari general del COI–, va agafar la presidència en compliment de la norma, ja que els Jocs del 1900 estaven atorgats a París. Va ser la darrera vegada que la norma es va aplicar. Si s'hagués mantingut, avui no estaríem explicant la història dels vuit presidents que ha tingut el COI, sinó que podríem parlar d'una trentena de persones, ja que els Jocs que es faran el 2016 a Rio seran els de la 31a Olimpíada i, segons aquell acord del 1894, a cadascun dels Jocs li correspondria un president del país que en fos seu.

De Coubertin va ser president del COI del 1896 al 1925, però durant la Primera Guerra Mundial la va deixar provisionalment el càrrec en mans del baró suís Godefroy de Blonay perquè es va incorporar a l'exèrcit francès, tot i que mai va entrar en combat a causa de la seva edat (51 anys). El comte Henri de Baillet-Latour va ser escollit tercer president del Comitè Olímpic Internacional el mes de maig del 1925, en el congrés que es va fer a Praga. El baró de Coubertin va complir el que havia anunciat el 1921, quan va aconseguir per a París els Jocs de 1924, en allò que ell mateix va qualificar de “cop d'estat meravellós”, i va deixar la presidència del COI el 1925. La tria del successor del que va ser el pare i la mare de l'olimpisme deixa ben clar què era el COI en aquells primers anys. De Baillet-Latour, que era comte, va guanyar en la segona volta una elecció en la qual van rebre vots dos comtes, dos barons i un marquès.

De Baillet-Latour era al COI des de 1903 i va ser l'artífex de la represa dels Jocs després de la Primera Guerra Mundial a la seva ciutat, Anvers, el 1920. Henri de Baillet-Latour va morir el 1942, durant la Segona Guerra Mundial, i el destí de la institució va quedar en mans del seu vicepresident, el suec Johannes Sigfrid Edström. Com a ciutadà d'un país neutral (Suècia) i president d'un organisme amb seu en un altre país neutral (Suïssa), Edström va tenir un marge de maniobra que un president d'un país ocupat no hauria tingut. I va anar per feina. Alemanya va capitular el 7 de maig del 1945 i abans de la rendició del Japó, el 2 de setembre del mateix any, el que havia quedat de la comissió executiva del COI es va reunir a Londres, perquè, tal com tocava, l'any 1948 es poguessin reprendre els Jocs Olímpics.

L'elecció d'Edström va significar un trencament amb la tipologia de presidents que havia tingut el COI fins llavors. I no va ser pas per la seva joventut, ja que va assumir la presidència amb 75 anys –de molt, el membre del COI que ha arribat a president amb més edat–, sinó perquè va ser el primer president del COI –i ho continua sent encara avui– que arribava al càrrec després d'haver estat president d'una federació esportiva internacional, la d'atletisme en aquest cas.

Edström va passar el relleu a Avery Brundage, dels Estats Units, el 1952. Brundage va entrar al COI el 1936 en substitució d'un compatriota expulsat per haver demanat el boicot als Jocs de Hitler. Va presidir el COI durant 20 anys, fins als Jocs de Munic del 1972, i va ser un home absolutament intransigent en la defensa de l'amateurisme dels participants en els Jocs. L'atemptat palestí a Munic gairebé ni el va immutar: “Els Jocs han de continuar.” El sisè president va ser un irlandès, Michael Morris, Lord Killanin, que va viure els boicots del 1976 i el 1980 i va començar a posar moltes primeres pedres en qüestions en les quals Joan Antoni Samaranch, el seu successor, va basar la seva revolució. El barceloní va manar al COI del 1980 al 2001 i el va canviar de dalt a baix –per bé i per mal– i va deixar enrere gairebé tot allò en què De Coubertin es va basar en el moment de crear-lo, el 1894. El metge belga Jacques Rogge, va agafar les regnes del COI el 2001 i l'ha dirigit fins a esgotar ara el temps de mandat que marca la Carta Olímpica.