Un enfrontament entre el FC Barcelona i el Real Madrid és, probablement, el millor partit de futbol que es pot veure avui dia al planeta, certament. Però també és molt més que això, les confrontacions entre els principals clubs de Catalunya i Espanya són l'escenificació d'un conflicte polític atàvic que viu ara mateix un dels seus moments àlgids. Són, com la guerra, la continuació de la política per altres mitjans, que diria el militar prussià Von Clausewitz.

A ningú se li escapa que, gairebé des de la seva fundació, el Barça ha tingut una evident significació política de caràcter catalanista que li ha valgut ser víctima de no pocs episodis de repressió. El tancament de les Corts pels xiulets a la Marcha real, l'exili forçat de Hans Gamper ordenat pel governador Milans del Bosch, que el va acusar de presidir una institució “desafecta a la pàtria” durant la dictadura de Primo de Rivera, el suport a la Mancomunitat, l'afusellament del president Suñol, el robatori legal de Di Stéfano en ple franquisme... La persecució política contra el Barça pel seu catalanisme ens ha deixat una llista inacabable de greuges que omplen de sentit el tan pregonat Més que un club.

Com el Barça, però, el Madrid també s'ha convertit en una entitat que transcendeix l'àmbit estrictament esportiu i ha esdevingut tot un símbol nacionalista espanyol. Estretament vinculat al règim franquista, el Madrid va servir al general feixista per trencar, en part, l'aïllament internacional al qual la dictadura estava sotmesa i, fruit d'aquesta vinculació, va sorgir la construcció d'un Madrid convertit en símbol de l'espanyolisme més ranci. De fet, aquesta rancior queda palesa en la catalanofòbia que històricament ha professat aquest Madrid convertit en element simbòlic clau d'un espanyolisme que sempre ha estat profundament catalanòfob.

Aficionats, periodistes, polítics, jugadors, entrenadors, directius, presidents... No hi ha ni un estament del club merengue que s'escapi d'aquesta catalanofòbia que el Madrid ha cultivat durant dècades i que és part indestriable de la seva identitat. Perquè no en quedi cap dubte, heus aquí aquesta petita antologia de la catalanofòbia merengue. Un exercici de memòria d'allò més convenient en els temps que corren.

I) 1968, Santiago Bernabéu, president del Madrid: “No tenen raó els que diuen que no estimo Catalunya. L'estimo i l'admiro a pesar dels catalans.” En plena dictadura franquista, amb el Madrid convertit en el club del règim, el president blanc, Santiago Bernabéu, mostrava així el seu menyspreu cap als catalans. No és estrany que un personatge com ell fes públicament aquestes afirmacions. En plena Guerra Civil, ja amb 42 anys, Bernabéu va decidir allistar-se com a voluntari a l'exèrcit feixista i va participar en l'ocupació de Catalunya al costat de la 150a divisió marroquina, i va ser responsable de crims execrables contra la població civil del nostre país.

No va ser aquesta l'única ocasió en la qual Bernabéu va manifestar la seva catalanofòbia. El president merengue, un convençut feixista, ironitzava amb Franco sobre la gasiveria catalana i titllava de defecte el fet de ser jugador del Barça i exercir com a català. Vegeu-ho: “Tenia un amic català, el defecte del qual era ser jugador del FC Barcelona i, a més, per si no fos prou, professava com a català.”

II) 1980, Ultras Sur, grup feixista de seguidors del Madrid: “Puta Barça! Puta Catalunya!” La fi del franquisme no va posar fi a la catalanofòbia merengue. Fins i tot podríem dir que en les darreres dècades s'ha accentuat. El 1980 naixia el grup feixista de seguidors del Madrid conegut amb el nom d'Ultras Sur. Des d'aleshores, els crits contra el Barça i contra Catalunya, així com també l'exhibició de tota mena de símbols espanyolistes, franquistes i d'extrema dreta, han acabat sent recurrents cada cop que l'equip blaugrana visita l'estadi blanc. Lluny de rebre cap mena de sanció per part de les diverses directives madridistes, els feixistes han campat lliurement per l'estadi amb la complicitat evident de les autoritats del club.

III) 1990, Miguel Porlan, Chendo, capità del Madrid: “El partit l'han guanyat uns que no són espanyols, simplement.” Després de perdre contra el Barça la final de la copa del Rei del 1990, disputada a València, el capità madridista, Chendo, va esclatar de ràbia afirmant que li sabia greu que s'endugués el títol un club que no era espanyol. Desenes de milers d'aficionats blaugrana li van donar la raó. Posteriorment, va intentar matisar les seves paraules: “El que em sap greu és que un equip espanyol guanyi aquesta copa per a uns aficionats que no se senten espanyols.” Aquestes afirmacions el van convertir en tot un símbol, i durant uns mesos els carrers catalans s'ompliren d'adhesius amb el lema “Chendo, tens raó, som un nació!”

IV) 1992, Ramón Mendoza, president del Madrid: “Al bote, al bote, polaco el que no bote.” El desembre de 1993, després que el Madrid guanyés la supercopa al Camp Nou i la festegés amb una humiliant volta d'honor, el president madridista va esperar els seus jugadors a l'aeroport de Barajas i va celebrar la victòria saltant amb un grup d'ultres mentre insultava els catalans.

V) 2005, Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid: “Al Barça, llenya!” Que la fòbia al Barça i a Catalunya abraça tots els àmbits ho va demostrar la presidenta de la Comunitat de Madrid el novembre del 2005 durant la inauguració de la ciutat esportiva del Getafe. La política madrilenya, reconeguda madridista, va demanar al president del Getafe que el seu club “fotés llenya” al Barça en la propera visita dels blaugrana al seu estadi. No va ser l'única vegada que Aguirre va ofendre el club blaugrana i els seus aficionats. Abans de la final de copa del Rei del 2012, va sol·licitar la suspensió del partit si els seguidors catalans gosaven xiular l'himne espanyol en presència del caçador d'elefants.

VI) 2007, Ramón Calderón, president del Madrid: “Es polaco el que no bote, es!” Un nou capítol en la sèrie de despropòsits catalanòfobs protagonitzats per presidents del Madrid en exercici. En aquesta ocasió va ser el torn de Ramón Calderón, que, a Màlaga, just abans de la copa del Rei de bàsquet que el Barça va guanyar al Madrid, va decidir acompanyar les ofenses d'una colla de radicals madridistes. Pel que sembla, l'odi a Catalunya i als catalans és una condició indispensable per a l'exercici de la presidència madridista.

VII) 2007, Bernd Schuster, entrenador del Madrid: “D'on és l'àrbitre? Català? Gràcies. No cal que digui res més.”  El novembre del 2007, després de perdre clarament al Sánchez Pizjuán de Sevilla per 2-0, l'aleshores entrenador madridista, Bernd Schuster, va carregar durament contra l'àrbitre Alfons Álvarez Izquierdo, del col·legi català, insinuant de manera clara la seva deliberada intenció de perjudicar l'equip blanc.

VIII) 2010, Eduardo Inda, director del diari Marca: “Guardiola actua al més pur estil feixista.” Un dels àmbits en què la catalanofòbia merengue s'ha manifestat de manera més agressiva ha estat en el dels mitjans de comunicació. Ens serveix com a exemple l'acusació del director del diari Marca contra Pep Guardiola d'actuar com un feixista després que l'entrenador culer hagués manifestat, en l'inici de la temporada 2010/2011, que semblava que calia aturar Messi “per la via civil o per la criminal”. Guardiola, posicionat en favor del procés sobiranista, ha estat una de les dianes preferents d'una catalanofòbia que mostrava aquí un dels seus leitmotiv preferits, acusar el moviment catalanista de filonazisme. Com dirien a la Meseta, piensa el ladrón que todos son de su condición.

IX) 2011, José Mourinho, entrenador del Madrid: “Vostès no tenen res en comú amb el Barça. Jo he viscut molts anys a Barcelona i sóc molt conscient de la cultura local i l'educació que reben els nens catalans. A la gent com ara Puyol, Busquets, Xavi i Piqué se'ls ha ensenyat des de petits a distanciar-se dels espanyols com Casillas, Ramos i Arbeloa.” Aquesta va ser la proclama, en ple deliri mourinhista, que l'entrenador portuguès del Madrid va adreçar als seus homes per motivar-los abans de la final de copa del Rei disputada a València el 2011. La tàctica va tenir efecte i demostrava la plena sintonia que Mourinho havia assolit amb el discurs mediàtic de la Meseta, que acusava el sistema educatiu català dels mals de l'univers.

X) 2012, Pedro J. Ramírez, director del diari El Mundo: “Sieg Heil! Mosaic a la catalana.” Aquesta va ser la piulada del director del diari El Mundo a Twitter just abans que un mosaic gegant amb els colors de la senyera cobrís el Camp Nou abans del clàssic del 2012, disputat poc després de la massiva manifestació reclamant la independència. Abans ja havia piulat: “Si els culers secunden la consigna i omplen d'estelades el Camp Nou, semblarà l'estadi dels Jocs Olímpics de Berlín del 36.” Com ja és sabut, aquella vesprada el Camp Nou va cridar més que mai en favor de la independència i les seves grades es van convertir en un mar d'estelades per reclamar la llibertat de Catalunya. Al cap i a la fi, ladran, luego cabalgamos.