La mort de Tito Vilanova ha estat colpidora i ha omplert de dolor i tristor tot el barcelonisme i el món del futbol en general. Després de la família i els seus amics, els més afectats són segurament els integrants de la plantilla blaugrana, que al contrari del que alguns podien esperar quan es va conèixer la tràgica notícia, van apostar per jugar ahir a Vila-real com marcava el calendari. Segurament l'objectiu d'aquesta decisió era homenatjar el seu exentrenador de la millor manera possible, amb una victòria i sense abaixar els braços tot i que guanyar la lliga serà molt difícil. Dit i fet, ja que el Barça no va fallar ahir a Vila-real, on va sumar tres punts gràcies a una espectacular remuntada, amb tres gols en menys de vint minuts i en el tram final. La fortuna també va jugar el seu paper, ja que dues d'aquestes dianes van ser en pròpia porteria, tot i que amb Alves com a protagonista. La tercera, la definitiva, va ser de Messi, que ho va celebrar, com fa sempre, amb les mans apuntant al cel, però aquest cop amb Tito Vilanova com a destinatari. Un triomf molt especial precisament per això. I que pel que fa a la classificació deixa les coses tal com estaven abans de començar la jornada, és a dir, en espera que tant l'Atlético de Madrid, que no va fallar a València, com el Real Madrid, que sembla complicat que ho faci en algun partit, punxin almenys un cop per tornar a dependre d'un mateix. El més probable és que el Barça no guanyi la lliga, però l'equip lluitarà fins al final, com ho va fer Tito.

Sense peces clau com Jordi Alba, Neymar, Piqué, Valdés i Puyol, Martino no tenia gaire on escollir. El tècnic argentí, això sí, va tornar a poder comptar amb Sergio Busquets, un cop complert el partit de sanció, i com ja va fer contra l'Athletic diumenge passat, va tornar a apostar per jugar amb tres davanters, deixant altre cop a la banqueta Cesc, que des de la final de copa, ha passat a un pla secundari. A l'inici, poques sorpreses. El Barça va tenir el control, gairebé absolut en els primers minuts, però com acostuma a passar massa en els darrers partits, de manera totalment improductiva. Tot i això, el conjunt blaugrana insistia, amb bona actitud tot i que sense gaires idees, i el perill que creava es limitava a alguna arribada per la banda d'Alves que acabava amb una centrada sense destinatari. L'ocasió més clara la va tenir Messi, però el seu xut va semblar faltat de confiança i tou i centrat el va aturar sense problemes Asenjo. I el Vila-real, doncs, gairebé un calc de la majoria de rivals que ha tingut el Barça últimament amb excepció de l'Athletic. Ben tancat al darrere, no patia en excés i tenia clar el seu objectiu: Sortir ràpid al contraatac intentant aprofitar els desajustos defensius dels de Martino. Els groguets van avisar amb un parell d'arribades, gairebé totes per la banda de Dani Alves i fins i tot van perdonar el gol quan un minut abans del descans, Bartra va refusar sota els pals el xut d'Aquino quan el públic ja cantava el gol. A la següent, que va arribar en el temps afegit del primer temps, el conjunt de Marceloni ja no va ser tan generós i aprofitant un altre contraatac, Pereira va fer una bona passada que va agafar descol·locada la defensa blaugrana perquè Cani, al primer toc, connectés una bona rematada ajustada al pal que ara sí, es va convertir en el primer gol del matx. Un altre cop es repetia la història. Molta possessió i bones intencions del Barça, que movia i movia la pilota, però totalment estèrils i sense gaire profunditat, i que el més greu, es veien superades per la major claredat del rival –que va haver de fer dos canvis per lesió abans de la mitja part– i la seva eficàcia, sense manera de poder oposar-hi gaire resistència.

I tot i que el més normal hauria estat que, ateses les circumstàncies, el Barça s'ensorrés, no va ser el cas, ja que el conjunt blaugrana va reprendre el duel altre cop amb ganes de buscar el triomf. De fet, Messi per partida doble, amb una jugada clàssica de les seves i un llançament de falta, va tenir l'empat a prop de les seves botes, però va topar amb un encertat Asenjo. Però amb voler-ho no n'hi ha prou, sinó que les coses s'han de fer bé. I el Vila-real sí que ho va fer així i va deixar altre cop en evidència els jugadors blaugrana a l'hora de replegar files. Aquest cop va ser per la banda d'Adriano, des d'on Aquino va fer una excel·lent centrada perquè Trigueros, que venia des del darrere i tot sol més enllà del punt de penal, fes de cap el 2-0, que ara sí que ja posava més a prova que mai la capacitat per aixecar-se del Barça. Martino ho va provar fent canvis. Va fer entrar Cesc i Tello per Xavi i Alexis quan encara faltava gairebé mitja hora per al final del partit. Bàsicament, doncs, jugador per jugador, però sense cap variació del dibuix. Casualitat o no, el Barça no va trigar a retallar distàncies. Va tenir un pèl de fortuna per no dir molta, amb un gol en pròpia porteria de Gabriel i d'esperó a centrada de Dani Alves, però això sí, en una acció en què el Barça havia combinat amb rapidesa a la frontal de l'àrea. El conjunt blaugrana tornava a estar dins del partit, però el cert és que ben poc més perill va crear. Però la insistència sovint té premi i així va ser encara que ningú hauria dit que tornaria a ser amb un altre gol en pròpia porteria. Nova centrada de Dani Alves i aquest cop, rematada de cap incomprensible de Musacchio –ha sonat per al Barça– que va agafar desprevingut Asenjo. 2-2 i més de deu minuts al davant per intentar culminar la remuntada. Messi l'hauria pogut aconseguir ja amb un esplèndid llançament de falta en què un altre cop Asenjo va volar, però no va importar, ja que ho va fer acte seguit. Passada de cullera de Busquets per a Cesc i assistència del d'Arenys per a l'argentí, que dins l'àrea no va fallar amb la cama dreta i ja suma 27 gols. Qui sap si amb l'ajuda de Tito Vilanova des del cel, però el Barça havia aconseguit, també a base de paciència, orgull i amor propi el que semblava impossible una estona abans. Fins al final, el conjunt blaugrana va saber resistir i els tres punts no es van escapar. Un triomf amb seny, pit i collons, com li agradava dir a ell. Va per tu, Tito.