Jo diria que he fallat en alguna, quan m'ha coincidit amb el campionat d'Espanya. Però dec ser de les persones que l'han fet més cops, des del principi. De fet, vaig estar en el primer triatló que es va fer a Catalunya, el 1986 a Banyoles. I allà, amb 29 edicions, els he fet tots, i des de llavors que estic en actiu.

Vaig començar a córrer de gran, als 30. I amb 33 vaig fer la primera marató. Després, de la marató vaig passar al triatló. Quan començava em vaig assabentar que a l'estranger es feien triatlons. A Espanya ni tan sols se sabia què eren. I al primer que es va fer m'hi vaig apuntar. Ara sóc l'única dona de 60 anys que fa Ironman, a Espanya.

És relativament fàcil, tenir-lo. De la meva edat no n'hi ha... Quan faig campionats d'Europa o del món sí que hi ha més gent. I llavors és lluitar per fer podi, que gairebé sempre en faig. I d'Ironman, vaig començar el 2004, però no els he comptat... Més de deu, segur. Em feia respecte, els 180 de bici són durs.

En la distància esprint, encara que sembli mentida, pateixes més que en la llarga distància. Allà agafes el teu ritme i vas fent. I aquí la gent jove surt a tot drap i vas una mica a remolc.

És una cosa que s'ha posat molt de moda, ara. De resistència i d'aventura, tot plegat. Quan vaig començar érem cinc dones i ara en algunes proves passen de cent. Sobretot en les dones, hi ha hagut un canvi molt important. Tot el que sigui fer esport és positiu. I si la prova està ben organitzada, perfecte: com més gent, millor. Però s'ha d'anar amb compte.