A pair el dol, que costa poc, i a tornar a una realitat que s'apropi molt a la normalitat. Per exemple, he anat als campionats de Catalunya i d'Espanya júnior. Aprofito per fer un reciclatge personal, amb la mentalitat oberta per estar preparat per a qualsevol cosa.

No he perdut gaire temps posant-me en la pell del club. Més aviat, al contrari. El club decideix que no continuï i jo el que faig és posar distància, perquè l'única cosa que tenia clar és que no volia interferir en res. Qualsevol cosa que pogués dir del Manresa entenia que, per al cos tècnic i per als jugadors que hi havia en competició, no era bo. Per tant, cadascú pel seu camí.

Seria molt d'oportunista dir ara que sí, com irreal dir que no. Tampoc he perdut gaire temps en això. He tingut l'oportunitat de fer el que vaig fer, bo i dolent, dels mesos que vaig treballar a Manresa. Vaig intentar fer tot el que estava a les meves mans per fer-ho bé i això és el que ha de quedar: les victòries, les derrotes, el nivell de joc, l'evolució o involució d'alguns jugadors, etc. Què hauria pogut fer en els dos mesos que no he estat amb l'equip? Ni hi penso ni hi he pensat.

Vaig haver de prendre moltes decisions i decisions importants. Per exemple, a la posició de base. Decideixo fitxar un base nord-americà i posar Hernández de tercer base o cinquè aler, amb un rol residual. Tot i que sempre vaig explicar que els rols de partida eren variables, i de fet ho vaig demostrar obrint la porta a la sortida de Waters i donant entrada a l'Àlex, que va acabar sent el base titular de l'equip, un jugador clau per mi. El principal dubte que em queda és si a l'estiu vaig gestionar aquesta decisió de manera encertada. No en tinc la resposta.

Aquell va ser un moment clau. Durant tota la temporada, el dèficit de l'equip va ser la falta de regularitat en les coses bones. En les dolentes, com ara la manca de consistència defensiva, per exemple, malauradament sí que ho va ser, de regular. Però a l'hora de trobar un bon joc d'equip, un ritme, un equilibri per tapar mancances defensives, en cap moment vam trobar consistència. Per exemple, només començar: molt bon nivell contra la Penya, a Santiago i contra el Barça i, de sobte, vam anar a Saragossa i vam perdre de 38 amb sensació de desfeta. I això ens va passar durant tota la temporada.

Els jugadors que portaven el pes específic eren dos nord-americans i l'Eriksson, que debutaven en la lliga. Tenien bons moments, però eren irregulars, i això ho pagava tot l'equip. Afegim-hi altres debutants: Kouguere, Giannopoulos i el mateix Larsen. No vam ser capaços de trobar la tecla per afegir consistència als bons moments i vam entrar en la dinàmica que com més perds, més costa guanyar. I amb un equip que va molt al límit, això s'accentua més.

De Canàries en vam sortir amb una gastroenteritis d'Eriksson i Monroe molt aguda i no van poder jugar a Badalona, abans de l'aturada de copa, sí. Tot es va ajuntar quan semblava que havíem trobat el camí de la consistència. A més, a tots dos els va costar molt tornar a agafar el ritme, i l'equip ja no va retrobar les sensacions que tenia en els tres partits que dèiem, ni va tenir un moment brillant dins les seves possibilitats.

Intentava estar per sobre d'això, que no m'afectés. Quan vam jugar a casa contra el Múrcia, al Nadal, ja tenia la sensació que era un partit calent, que podia marcar tendència. En l'entorn, en un sopar de Nadal, aquell partit es marcava en vermell. Els del Valladolid i l'Estudiantes i no era la primera vegada que a l'entorn hi havia un soroll en aquest sentit, dins i fora del club. Ara, mai em van comunicar directament un ultimàtum des del club. Però es transmetia. Sentia que hi havia ultimàtum contra l'Estudiantes? Sí, però no era gaire diferent del que sentia al Nadal contra el Múrcia. Però era una situació de cara o creu no només per a mi, sinó també per a l'equip, en el sentit que podíem entrar en una dinàmica destructiva.

A ell, com amb tots, l'avaluava pel que ens podia donar a la pista, independentment del contracte que tenia. I pel que veia en el dia a dia, havia de tenir un rol complementari. Va jugar més quan els seus companys de posició no estaven tan bé i quan considerava que l'Arteaga i sobretot el Larsen estaven bé, jugava més amb ells. Va tenir minuts per la baixa forma puntual de l'Arteaga i pels problemes físics del Larsen, que enguany ha patit el fet d'estar dos anys sense entrenar-se i de cop tenir un rol important en l'ACB, sent del 1994. L'Asselin tenia minuts per les mancances dels companys de posició, no tant pels seus mèrits.

D'ells, com de tot en general, n'estic satisfet. Penso que és difícil ser jove a Manresa en un curs dur. Tant amb l'Eriksson com amb el Larsen hi crec molt, però és difícil per a un jove que debuta en la lliga amb un equip que perd molt més que guanya, perquè hi ha molts dubtes. A més, els vaig fer jugar amb rol protagonista. Però bé, en això ningú em pot fer un retret que no hagi volgut apostar per ells. S'ho han guanyat, tenen qualitat, però potser altres anys, per exemple quan l'Asselin estava bé o quan hi havia el Doellman, era més senzill per als joves jugar, perquè el jugador experimentat marcava el camí. Això aquest any no ha passat.

No ho sé, si ho sap. El que puc dir és que amb el Feliu vam parlar-hi, però que ja s'havia compromès amb el Palència. Quant al Waters i al Monroe, dins les nostres possibilitats econòmiques, en aquell moment teníem clar que l'aposta era fitxar un base nord-americà que hagués jugat a un bon nivell portant molt el pes del seu equip. El vam seguir i vam pensar que Waters era l'home. I el Darryl havia jugat a bon nivell a França, en un equip en una situació similar a la del Manresa.

A mi no em correspon avaluar si s'explica bé o malament, però penso que molt cops potser no s'explica gaire perquè es dóna molt per entès. Manresa és una ciutat on tothom es coneix, i el soci ho és de tercera o quarta generació. La gent és conscient de quina és la situació del club, el que passa és que un cop l'equip comença a competir, afloren molt els sentiments: el Manresa no és el club de bàsquet, sinó que és casa seva. I els sentiments surten, independentment de si s'expliquen molt o poc les coses. L'aficionat manresà no té cap por d'expressar la frustració
o l'alegria, quan les sent. I malauradament aquest any hi hagut molta frustració i a mi m'ha tocat pagar-ho, igual que a alguns jugadors o a altra gent. Ara, com a entrenador entenc que mai no m'he amagat quan m'han fet una pregunta i que
he explicat sempre públicament les meves decisions.