1934: el mundial del ‘Duce'

La FIFA no va posar cap pega perquè el primer mundial de la història celebrat en un país europeu l'acollís la Itàlia feixista de Benito Mussolini, el Duce. Els organitzadors no van amagar gaire quina era la seva pretensió i el mateix general Vaccaro, president de la Federació Italiana de Futbol, proclamava: “L'objectiu final del mundial és mostrar a l'univers l'ideal feixista de l'esport.” Tot el mundial del Duce es va organitzar amb aquesta finalitat: el cartell de l'esdeveniment s'inspirava en un futbolista fent la salutació feixista, els estadis que van acollir els partits van adoptar noms com ara Partit Nacional Feixista (a Roma), o Benito Mussolini (a Torí), i es creava un clima generalitzat de fervor patriòtic i exaltació feixista. En aquest context, només podia passar el que va acabar passant, que l'squadra azzurra s'endugués el seu mundial, convertint així, amb la complicitat de la FIFA, la victòria en una legitimació de les seves idees totalitàries.

1938: el mundial del Front Popular

El 1938 va ser la França del Front Popular la que va acollir la copa del món. El clima de preguerra que vivia Europa (i que a l'Estat espanyol es manifestava ja obertament a través del conflicte entre la legalitat republicana i els colpistes feixistes) es va traslladar al terreny de joc: Alemanya va jugar amb jugadors austríacs i sense jueus (en una nova mostra de la intolerable permissivitat de la FIFA), mentre que la Itàlia feixista i la França del Front Popular van protagonitzar un dels partits amb més tensió extraesportiva de la història del futbol. A la fi, i després d'una tensa final contra Hongria, la victòria va ser de nou per a la selecció italiana. Abans de sortir al terreny de joc, els internacionals italians reberen un telegrama del Duce que deia textualment: “Vèncer o morir!” Vet aquí per què, a la fi del matx, el seleccionador italià va afirmar públicament: “Acabo de salvar la vida a onze homes.”

1966: Corea del Nord existeix

L'any 1966 Corea del Nord arribava a Anglaterra com a únic representant asiàtic a la copa del món de futbol. La República Democràtica de Corea, que feia tot just quinze anys que havia sortit de la ferotge guerra que, entre 1950 i 1953, l'havia enfrontat a la capitalista Corea del Sud, es va plantar al mundial com una autèntica ventafocs. Els coreans sorprengueren, però, Itàlia, una de les seleccions favorites, amb un gol màgic de Doo. En els quarts de final, els coreans es van enfrontar amb una altra de les candidates a la victòria final, la Portugal d'Eusébio, i es van arribar a avançar 3-0, tot i acabar perdent el partit 3-5. En tornar a Pyongyang, Kim Il Sung va rebre amb tots els honors els jugadors nord-coreans convertits en els millors ambaixadors de les bondats del comunisme.

1974: la dignitat soviètica

El setembre de 1973 només quedava en joc la darrera plaça per ser al mundial de 1974, que se celebrava a l'Alemanya federal. L'atzar va voler que la darrera eliminatòria enfrontés l'URSS amb Xile, que acabava de veure com la Unitat Popular de Salvador Allende havia estat foragitada del govern per un cop d'estat d'extrema dreta liderat pel general Augusto Pinochet.

El primer partit de l'eliminatòria es va jugar a l'Estadi Lenin de Moscou i es va saldar amb un empat a zero. El matx decisori havia de tenir lloc a l'Estadi Nacional de Santiago de Xile el 21 de novembre de 1973. L'URSS es va negar a jugar en aquest recinte, convertit en camp de concentració després del cop d'estat. Els soviètics van al·legar que “seria un ultratge per als milers de patriotes xilens torturats i una humiliació per a la memòria del president Allende”. La FIFA, fent gala de la seva tradicional sensibilitat, va rebutjar la petició i va obligar a jugar el partit a l'Estadi Nacional. L'URSS, per dignitat i per solidaritat amb el poble xilè, va decidir no presentar-se. La farsa organitzada a l'estadi el 21 de novembre, on malgrat que l'equip soviètic no hi era, els xilens van sortir a jugar i van marcar un gol vergonyós sense rivals, va permetre a Xile obtenir el passaport per al mundial de 1974. La dictadura de Pinochet, doncs, seria present en la copa del món d'Alemanya.

1974: La venjança de Mobutu

El Zaire s'havia convertit en el primer país de l'Àfrica subsahariana a classificar-se per a un mundial i el seu president, conegut amb el nom de Mobutu Sese Seko Nkuku Ngbendu wa Za Banga (que es traduiria més o menys per ‘El guerrer totpoderós que, per la seva resistència i inflexible voluntat de guanyar, va de conquesta en conquesta, deixant un rastre de foc al seu pas que és fruit de la sang i les cendres dels seus enemics com el sol venç a la nit') pretenia que la seva selecció representés el poder de l'Àfrica negra. En aquest afany, el mateix Mobutu havia participat en el disseny de la samarreta dels lleopards del Zaire. La participació mundialista zairesa va ser, però, un autèntic desastre. Després de perdre contra Escòcia (0-2), el Zaire va ser esclafat per Iugoslàvia, que el va derrotar per 9-0. Mobutu, emprenyat per la humiliació es va adreçar als jugadors zairesos en aquests termes abans del seu darrer partit contra el Brasil: “Perdeu per més de tres gols i no tornareu a veure mai més les vostres famílies.” El Zaire va caure finalment 3-0 i la venjança de Mobutu, sense ser tan salvatge com havia anunciat, va esperar els jugadors zairesos un cop aquests van arribar capcots a casa.

1982: Algèria i el Tercer Món ensenyen les urpes

Vint anys després de la seva cruenta guerra per la independència, la República Algeriana Democràtica i Popular participava per primer cop en un mundial. La selecció magribina, hereva de l'equip del Front d'Alliberament Nacional que, entre 1958 i 1962, havia passejat la causa independentista algeriana pels estadis de mig món, mostrava la puixança de l'Algèria socialista i anticolonial derrotant una de les grans favorites, l'Alemanya federal, a més de fer el mateix amb el Xile de Pinochet. Només un partit indigne a El Molinón, entre Àustria i Alemanya, va deixar fora els algerians de la següent fase. En tot cas, la demostració de força del Tercer Món estava feta. Els antics territoris colonials emergien en l'univers futbolístic demostrant que la rellevància que adquirien en l'aspecte polític amb el Moviment de Països No Alineats tenia també una traducció en altres àmbits.

1998: la mare de tots els partits

L'atzar valer que en el mundial francès de 1998 l'Iran i els Estats Units quedessin enquadrats en el mateix grup. L'enfrontament entre els “bojos d'Al·là” i el “Gran Satan”, o “la mare de tots els partits”, com el van anomenar alguns, es va convertir, segurament, en el matx amb més càrrega sociopolítica de la història. La victòria iraniana (2-1) va provocar la invasió dels carrers de Teheran i de les principals ciutats iranianes que estaven en estat d'alerta abans del partit tement el pitjor en cas de derrota. Els opositors iranians, vinculats a l'organització Mujahidins del Poble, per la banda, van aprofitar el partit per mostrar públicament imatges dels seus líders Massoud i Maryam Rajani. Les grades van viure també escenes de confraternitat entre afeccionats iranians i nord-americans, una imatge insòlita que mostrava el poder del futbol.

2002: La geopolítica de la FIFA

El primer mundial del nou mil·lenni es va celebrar al continent asiàtic. Igual que havia fet el 1994 amb l'elecció dels Estats Units com a seu mundialista, la FIFA pretenia així ampliar el creixent mercat global del futbol. La decisió no va estar exempta de polèmica, ja que la federació internacional no va optar ni per la candidatura de Corea del Sud ni la del Japó, sinó que va forçar una organització conjunta de la cita mundialista. La rivalitat endèmica entre els dos països, motivada per la invasió japonesa de Corea durant la Segona Guerra Mundial, va complicar el repte, però l'èxit final del mundial es va convertir en un dels grans triomfs geopolítics de la FIFA. Per acabar de confirmar l'emergència d'un nou món, en la jornada inaugural del mundial, el Senegal, antiga colònia francesa, va derrotar una França que es presentava com a vigent campiona. Tota una metàfora també amb una innegable lectura geopolítica.

2010: a la conquesta d'Àfrica

De cara al mundial de 1994, quan la FIFA cercava nous mercats per un futbol cada cop més global, un estat africà va presentar per primer cop una candidatura oficial per acollir la cita mundialista. El Marroc pretenia acollir una copa del món que finalment va volar fins als Estats Units per només tres vots de diferència. Després que el mundial hagués viatjat per primer cop a l'Àsia el 2002, semblava que seria el 2006 quan li tocaria trepitjar territori africà. Tot i així, Alemanya va derrotar, per només un vot de diferència i enmig d'una gran polèmica, les candidatures africanes del Marroc i Sud-àfrica. Precisament, va ser aquesta última la que va guanyar finalment l'organització del primer mundial africà, el de 2010. La cita sud-africana va ser un autèntic homenatge al continent negre i, molt especialment, a Nelson Mandela i a la lluita contra l'apartheid.

Ara que el mundial ha viatjat al Brasil, un altre país emergent, si bé ja integrant del planeta futbol gairebé des dels inicis mundialistes, la cita futbolística global per excel·lència torna a estar de plena actualitat política per la contestació social que ha generat entre importants sectors de la població local que contraposen l'elevadíssima despesa del torneig amb els grans dèficits en polítiques socials que pateix actualment el Brasil. Un nou episodi d'aquesta inacabable història política de la copa del món de futbol.