Estic content perquè l'Argentina havia fet dos mundials sense avançar prou. Sense fer un gran mundial ja és a semifinals i d'una manera merescuda.

És estrany que en el futbol actual hi hagi un equip que enamori. Els entrenadors busquen l'opció més pràctica perquè en la majoria dels partits els jugadors es concentren pocs dies abans, i és impossible fer un equip així. I més en partits exportadors com l'Argentina o el Brasil. En el mundial destaca la qualitat individual per damunt de tot.

A Messi l'he vist molt bé. En aquest partit depeníem d'ell i de les aparicions de Di María. Avui s'ha vist una Argentina més sòlida, sobretot a l'hora de tapar espais, l'aspecte que més havia fallat fins ara. Avui s'ha vist un equip més tàctic; com a bloc, ha millorat.

Tot és relatiu. Imagina't si per a mi és un jugador important, Di María, que jo el vaig fer debutar a Rosario Central, on vam apostar per ell i va esclatar com a jugador abans d'anar a Europa. Di María és molt desequilibrant, una alternativa molt important quan les defenses es tanquen. Fa molt ràpid la transició de la defensa a l'atac. Però l'Argentina té jugadors com Enzo Pérez o d'altres que poden fer-ho molt bé, encara que no tinguin la qualitat de Di María.

No em veig campió. D'esperances de guanyar, sent argentí, sempre n'hi ha. A aquestes altures el cor i la sang empenyen molt. Tret d'Alemanya, que a estones ha jugat bé, les altres seleccions tampoc no em convencen. Holanda, per exemple, depèn totalment de les curses de Robben, traint l'essència del futbol holandès. Per això tinc molta fe en l'Argentina.

Està tot molt igualat, així ha estat tot el mundial. Cal guanyar, més que res. No hi ha cap gran equip fins ara, tot molt igualat, però en els mundials sempre acaben arribant lluny els països amb més tradició.