“Sense Neymar, les possibilitats del Brasil es redueixen al 50%”

El record és el millor. Futbolísticament, és clar que m'hauria agradat quedar-me més temps a Barcelona, però en el futbol passen coses així.

Els clubs grans no són fàcils d'entendre. Actualment sóc el president del Vasco da Gama i entenc perfectament que tenen peculiaritats que has de dominar per sentir-t'hi còmode. Quan vaig arribar a Barcelona hi havia Rifé, però poc després va venir Helenio Herrera i malauradament no vaig tenir una bona relació amb ell. Als dos o tres mesos ja era difícil seguir a Barcelona. I ho lamento profundament perquè m'hauria agradat triomfar allà, però crec que em va faltar temps per conèixer la idiosincràsia del club.

Molt, la preparació física és molt més acurada i els equips juguen tàcticament de manera molt semblant. La diferència individual dels futbolistes és important, però el desplegament físic i l'ordre col·lectiu fa que equips petits tinguin també l'oportunitat de competir. I el mundial n'és el millor exemple.

No està jugant bé, no ha demostrat tot el que és el Brasil, però confio en la unió del grup. Fa temps vaig tenir l'oportunitat d'acompanyar la selecció a un amistós contra Portugal, vaig conviure deu dies amb ells i veure la seva relació em va convèncer que tenien possibilitats de guanyar una copa del món.

No, simplement crec que futbolísticament no han trobat el bon camí. Fred està molt aïllat i Paulinho no es troba còmode. En el partit contra els alemanys els jugadors hauran d'estar molt més junts.

Aquella generació és considerada una de les millors de la nostra història, però no va guanyar res i al final els que queden en la història són els que aixequen la copa. A partir d'aleshores, es va canviar molt la visió, tots els jugadors havien de participar molt defensivament, la majoria dels seleccionats avui juguen a Europa, en esquemes molt més tàctics. Personalment, m'hauria agradat que la selecció del 1982 hagués guanyat, que el futbol art hagués tingut la seva recompensa i que el talent del futbolista estigués per sobre de tot.

Perquè estan acostumats a davanters extraordinaris. Bebeto, Ronaldo, Ademir... Per mi tant Fred com Jô són bons davanters en el panorama brasiler tot i que no són estrelles mundials, el que passa és que l'equip no funciona com a col·lectiu i això els dificulta la tasca de fer gols.

Sí, però perd el 50% de les seves possibilitats, ja que per al Brasil és un privilegi tenir un futbolista com ell.

Vaig parlar amb ell abans de sortir cap a Barcelona i li vaig dir que anava a un club espectacular, però que el canvi seria gran. Per al futbolista sud-americà que surt cap a Europa sempre pren una rellevància especial la seva adaptació, i més en un club que té Léo Messi, que ja és un ídol absolut. Potser la gent esperava més de Neymar, però si li donen temps no els defraudarà.

Les manifestacions són un dret, però jo he viscut dos mundials i també Jocs Olímpics i acredito que l'impacte al país organitzador és molt positiu. Es diu que s'ha gastat molt en estadis, però també en infraestructures que quedaran per al país, que potser hauríem trigat deu anys a fer-les, i que amb la copa estan llestes en tres o quatre anys. El mundial 2014 és rendible i fantàstic per al Brasil.

Segur. Es diuen moltes coses, que les obres no estaran a temps, però ja s'estan construint les infraestructures i el més important de tot és que quan passin els Jocs Olímpics, tots els brasilers les podran disfrutar.

No en tinc cap dubte, ha passat a tot arreu on s'han fet uns Jocs, ha millorat la vida dels habitants del lloc i també la dels turistes que el van a visitar. Vaig viure a Barcelona entre el 1980 i el 1981 i ja era una ciutat bonica, important, però els Jocs del 1992 li va canviar totalment la cara. Rio de Janeiro també és una ciutat meravellosa, però necessita tota una infraestructura, renovar-se, i tot això està venint amb el mundial i amb els Jocs. S'està gastant, sí, però el gran beneficiat és el poble.

L'únic incident que he vist aquí és entre un argentí i un xilè. Sóc una persona que ha viatjat molt i dic que sí, que el Brasil ha de millorar des del punt de vista de la seguretat, però ho està fent. I molt. Durant la copa del món està sent perfecte. La relació del sud de la ciutat [la zona benestant] amb les comunitats del nord està sent molt bona i això em fa molt feliç. Rio de Janeiro és una ciutat que obre portes, que rep molt bé la gent. Un dels meus problemes a Barcelona va ser el dia a dia. Els futbolistes s'entrenaven i cadascú se n'anava a casa seva. Jo venia d'una
dinàmica diferent, al Vasco da Gama surts d'entrenar-te i prens alguna cosa amb algun company, vas a la platja, vas a dinar. I això no passa només en el futbol, el Brasil és un país hospitalari.

Sí, i estem vivint un moment difícil en la segona divisió. Som un club que representa molta gent i estem lluitant per retornar-lo on es mereix estar.

Perquè l'antic president li va voler fer un homenatge, malgrat que Romário no va marcar tots els seus gols amb la samarreta del Vasco. Va ser una decisió política, jo no tenia gaire bona relació amb aquell president i es deia que Romário ajudava el club dins i fora del camp. Personalment, sempre he pensat que un futbolista el que ha de fer és fer la feina al terreny de joc i ja està, no ha d'estar obligat a ajudar cap club financerament. I jo no necessito cap estàtua, els meus valors estan subjectes a un comportament, a una actitud en la vida quotidiana.

Quan me'l trobo hi parlo, però no hi tinc una relació del dia a dia. És distant, tot i que no tinc res en contra d'ell.

Hem treballat en alguna cosa junts, però ell és diputat federal i jo estatal. Romário somia amb cotes més altes que jo.

Al temple, ha passat temps, però tinc la consciència d'haver fet vint anys de professional
que em reconforten. El primer dia que vaig jugar professionalment a Maracanã, va sorgir el sobrenom Dinamita, en un
partit contra l'Internacional
de Porto Alegre en què defensava la samarreta del Vasco. Tenia 17 anys i vaig marcar amb un xut molt potent i l'endemà el diari deia: “El noi dinamita el Maracanã.” I allà vaig començar tot, dinou anys amb el Vasco: sóc el futbolista que més vegades ha defensat la seva samarreta, el seu màxim golejador, el màxim artiller de la història dels campionats brasilers i estic orgullós de ser ídol de la història d'un club pel qual han passat jugadors com Ademir, el mateix Romário, Bebeto, Vavá... Estic molt agraït i l'única espina que tinc clavada és no haver pogut marcar gols amb regularitat amb la samarreta del Barça.