El judo és una escola de vida
L'Oriol Cabanes (Barcelona, 1992) practica el judo des dels tres anys sense més pretensió que l'enriquiment personal, el gaudi i ara també, l'ensenyament: “M'agrada fer classes als més petits”
Expliquen els tractats i ho corroboren els que el practiquen, que no es pot entendre el judo pensat estrictament i només com un esport. De fet, els devots en parlen en termes d'art, d'un seguit de tècniques que porten associades un conjunt d'elements que traspassen tot el que succeeix en el tatami. I expliquen i asseguren que el judo no és res si, després d'un temps practicant-lo, el que s'hi ha acostat no ha interioritzat conceptes com amistat, coratge, sinceritat, honor, modèstia, respecte, cortesia i autocontrol. Completament o parcialment, uns més que altres, però tots en un moment o altre de la seva pràctica.
Del pare al mestre
Quan l'Oriol Cabanes (Barcelona, 2/04/1992) va entrar per primera vegada al tatami, naturalment no en tenia ni idea, de tot això. Amb prou feina aixecava quatre pams de terra, i es va veure al gimnàs perquè així ho dictava el desig del seu pare, en Javier. I per això va practicar judo, en els seus primers anys, seguint l'empenta paternal i també un sentiment interior que només els anys li van fer reconèixer de manera especial. “El meu pare havia fet judo, també, i em va portar a fer-ne amb el mateix entrenador que havia tingut ell”, recorda. “D'entrada feia judo i taekwondo, però per la meva percepció i la mateixa dinàmica de l'esport, el que em va agradar va ser el judo.” Tot això passava a Barcelona, en diversos gimnasos, en una itinerància que molts altres judokes reconeixerien. “L'entrenador era un mestre, per mi. Tenia un gimnàs i quan el tancaven o li canviaven les condicions, buscava un altre lloc i s'hi traslladava. I el grup que estàvem amb ell el seguíem. L'esport que porto dins el porto per ell.” L'Oriol parla del Ramón Abad i de les seves sis o set hores d'entrenament a la setmana. Si el judo és la seva vida, la seva afició i qui sap si el seu futur, ho és per ell.
Dels que agafen l'hàbit de practicar un esport, una immensa minoria aconsegueix arribar al professionalisme i una immensa majoria ho deixa més d'hora que tard. Només uns pocs afortunats conserven intacta la il·lusió per allò que feliçment els ha omplert l'anonimat. És el triomf de l'esport amateur. “El judo ha estat una línia que mai s'ha trencat”, explica l'Oriol, que amb més o menys constància també havia practicat taekwondo, futbol, natació i tennis. L'esport l'ha acompanyat sempre, però la fidelitat al judo, malgrat no ser mai més que ningú –un cinquè lloc en un campionat de Catalunya quan tenia 14 anys és, “em sembla”, el seu millor resultat–, no s'ha trencat. “Fruit de tants anys de feina amb el meu entrenador, ell em va proposar fer de monitor en un col·legi, ensenyant judo com a activitat extraescolar. I des dels 17 que m'hi dedico, i faig, com a mínim, un parell d'hores de classe a la setmana.”
La competició és secundària
Va començar a Barcelona i, el que era una primera incursió en l'ensenyament, s'ha consolidat a Girona, on aquest any ha acabat el tercer curs de ciències de l'activitat física i l'esport (EUSES, Salt). Fent classes a Fontajau, on té la seu l'Associació Girona Judo, i també a l'Escola Pericot (Girona) i a l'Escola Marta Mata (Mataró). “No tinc gaire clar el meu futur quan acabi la carrera. Vull acabar-la i després ja ho veurem. El que tinc clar és que m'agrada fer classes de judo als nens.”
El satisfà explicar-los la base, l'adaptació al terreny (tatami), ensenyar les caigudes bàsiques per perdre la por. Com agafar-se, com abraçar-se. I així, sessió a sessió, acostar-los a aquells vuit elements essencials. “Són qualitats que no s'ensenyen, sinó que estan implícites en el judo: el mateix esport ho transmet.” I afegeix: “El judo no només és aprendre l'art i la tècnica, la part física. Hi ha tota aquesta part mental tant o més important”, remarca l'Oriol, que com molts joves s'expressa des del desencís i la resignació quan, en un incís, tomba la mirada cap a la classe política. “Són gent que fa moltes coses que no afavoreixen gens la població. Associo bastant corrupció amb política. Els polítics, el rei, la gent amb càrrecs, etc., són intocables. Estan per sobre dels ciutadans.”
Cinturó negre primer dan, l'Oriol no descarta algun dia reprendre els entrenaments individuals i tornar a la competició. “Hi ha gent que comença amb el judo sent adult i acaba guanyant campionats i arribant lluny.” Però la competició no l'obsessiona. Mai ho ha fet. Ho deu fer, en bona part, que el judo tampoc ha estat una fixació. “El judo no m'ha absorbit la vida, però gran part de la meva vida ha estat ocupada pel judo. És una eina per relaxar-te, també, per alliberar-me de l'estrès”, explica, mentre recorda el canvi experimentat per la Barcelona olímpica. “Els meus pares m'han explicat que el canvi va ser brutal, en infraestructures i imatge, sobretot. Després, en una visita al Museu Olímpic, vaig veure un vídeo i l'abans i el després era impactant.”
“Gràcies al judo he conegut gent, m'ha donat confiança i m'ha ensenyat el respectecap als altres. És una font de protecció que esperes que mai hagis d'utilitzar”, completa, retornant el relat a l'amistat, el respecte i l'autocontrol. És el seu sumari de quasi divuit anys fent judo, una escola de vida que li enfoca el futur. “Espero continuar-hi lligat molts anys. Per millorar, aprendre, conèixer nous judos... Cada competidor, cada professor, és un judo diferent. I en cada classe aprens alguna cosa nova. El judo és una manera de viure. Si me'l treuen, no sé què faria. Ho porto dins.”
