Un porter amb visió de joc
L'hoquei sobre patins, una flor d'estiu, es va escenificar a Vic, Sant Sadurní, Reus i Barcelona
Deitg, criat al Vic i que triomfa a Igualada, diu que no s'ha trobat la fórmula perquè sigui atractiu per televisió i que això ha limitat la seva expansió internacional
En un rànquing que agrupés l'edat dels porters titulars i la classificació de l'OK Lliga, l'osonenc Elagi Deitg seria el rei. Només té 22 anys i el seu Igualada va acabar setè, tota una fita en un context de precarietat absoluta. Va néixer mesos abans que l'hoquei sobre patins visqués una cita única com a esport olímpic d'exhibició a Barcelona 92. “Pel que m'han dit, va ser tot un èxit, perquè els pavellons van estar plens. Suposo que també ho van fer esport d'exhibició perquè Espanya podia guanyar l'or”, assenyala Deitg, estudiant d'ADE que compatibilitza els estudis a la UAB amb la titularitat al Monbus Igualada. El Pavelló Olímpic de Vic va ser la seu del grup A de la primera fase olímpica amb Itàlia, Portugal, l'Argentina, els EUA, Suïssa i el Japó. L'altre grup es va jugar al pavelló de l'Ateneu Agrícola de Sant Sadurní i les semifinals es van disputar al Pavelló Olímpic de Reus, construït expressament per a l'ocasió. La final entre Espanya –vuit catalans– i l'Argentina amb triomf dels sud-americans (6-8) es va escenificar al Palau Blaugrana. Una flor d'estiu que va donar pas a una travessia pel desert. “Si l'hoquei sobre patins fos olímpic li donaria avantatges i molta més difusió. Hi ha esports minoritaris dels quals t'assabentes pels Jocs.” Per ser olímpic, un esport ha de complir una sèrie de requisits de practicants en un nombre de federacions i de continents –75 països i 4 continents en masculí–. Deitg no ho dubta i teoritza que el gran mal és traslladar l'espectacle a la televisió: “Quan veig partits en directe m'enganxen de seguida. Reconec, però, que quan els veig per televisió és ben diferent. No s'ha trobat la fórmula perquè aquest esport sigui atractiu i es vegi bé”, explica el jove porter osonenc.
Elagi Deitg es va formar al Vic, club en què es va iniciar amb vuit anys perquè un amic li va dir que els faltava un porter. Després de passar per les categories inferiors de l'entitat va pujar al primer equip i va ser segon del seu ídol Sergio Fernández. “De petit admirava el porter del Vic Víctor Agramunt. Ens posàvem rere la seva porteria i observàvem els seus moviments. De més gran, crec que Sergio Fernández és un dels millors porters de la història”, proclama. La titularitat al Vic quan va pujar al primer equip i Fernández ja havia marxat al Barça se li va complicar amb l'arribada de Carles Grau (2011/12), que s'havia lluït al Moritz Vendrell. Per tenir minuts, Deitg va acceptar anar cedit un any a l'Igualada (2012/13). Va incloure una clàusula acceptada pel Vic en la qual deia que si, quan acabés la cessió, Grau seguia al club osonenc i li barrava el pas de la titularitat, ell tindria el dret de marxar lliure. Dit i fet. La temporada vinent viurà el segon exercici com a jugador de ple dret del club igualadí, una entitat amb un pes històric que va ser el millor equip del món en la dècada dels noranta. En un hoquei en crisi en què el mileurista ha passat a ser fins i tot “un privilegiat”, ell i la seva mare van pensar a afegir la clàusula per preservar el seu futur. No té representant.
Pel que fa a l'àmbit polític i esportiu, té molt clar que desitjaria que Catalunya tingués seleccions esportives nacionals, però també matisa que ha jugat amb la selecció espanyola i que si el convoquen ho seguirà fent. Té les idees molt clares, com quan deixa anar que si l'Igualada hagués lligat abans el seu company Oriol Vives –estilet aquest curs dels igualadins– potser l'haurien pogut retenir i no hauria marxat al Liceo.
Esperit tàctic
Tàcticament, considera que és un porter “intuïtiu” perquè la seva envergadura no és excessiva i no tapa tanta porteria com altres companys. Ràpid i agressiu, entén que un porter ha de saber passar bé la bola amb l'estic, perquè això pot suposar l'inici d'una transició ràpida. La teoria, n'és plenament conscient, contrasta amb l'ortodòxia, que diu que la bola ha d'anar ràpidament cap al racó per evitar mals majors. Diu, però, que el seu tècnic, Francesc Monclús, és “molt liberal” en aquest sentit i que entén que un error del porter és el mateix que un error d'un defensa. Això sí, també admet que hi ha “molts altres tècnics” que no li permetien aquest primer toc més subtil amb l'estic per iniciar jugada.
No amaga que el seu objectiu esportiu és “triomfar al Vic”, però se sent agraït per l'oportunitat que li ha donat l'Igualada: “Sóc un home de club, i més enllà d'una oportunitat que arribés per millorar, estic agraït a l'Igualada i m'agradaria seguir.” Atribueix l'èxit al bon ambient i a l'organització de la feina: “La clau és la companyonia. Anem a sopar junts cada setmana i sortim junts. A la pista tothom té assumit el seu rol. Els que han d'estirar el carro, com són Ton Baliu i Sergi Pla, ho fan, i els que han d'ajudar, ajuden. El primer curs ens vam classificar per a la copa i ara hem acabat setens, i això que no vam guanyar cap dels últims tres partits.”
En el pla anecdòtic, té coll avall que sovint li escriguin malament el nom i el cognom. “M'ho han escrit de totes maneres. Quan vaig a un lloc i me'l demanen, trec ràpidament el DNI. La meva mare s'ho pren més malament i diu que també podrien escriure el meu segon cognom”, explica serè, pocs dies abans d'emprendre rumb a Tailàndia de vacances.