Barça

Francesc Xavier Casals, el president del FC Barcelona oblidat

El salvador del Barça en la guerra

El Centre de Documentació del FC Barcelona descobreix que Casals va actuar com a president després de Sunyol

Amb la dissolució del comitè de treballadors del club, va continuar exercint la presidència

Sap molt de greu que una troballa d'aquesta importància hagi trigat 76 anys a arribar, senyal que la història del club s'ha de conèixer, salvaguardar, i encara pot oferir un grapat de sorpreses i lliçons. Si ens ho prenem de manera més optimista, la tardana aparició en escena pública de Francesc Xavier Casals i Vidal ha de generar reconeixement i agraïment cap a la seva obra i exemple. Des d'ahir, Casals figura al Museu del Barça entre els presidents històrics de l'entitat, i ho fa gràcies a la feina de Manel Tomàs, ànima del Centre de Documentació del Barça, que acaba de publicar en la revista oficial del club un altre fruit de les seves impagables investigacions. Escrits els prolegòmens, situem la història: fins ara, crèiem que, al començament de la Guerra Civil, escamots de la CNT-FAI havien intentat “col·lectivitzar” el club i quedar-se amb les Corts, desig desbaratat gràcies a la immediata creació d'un comitè de treballadors de la mateixa entitat, afiliat a corre-cuita a la UGT, en el qual formaven part homes tan destacats i dignes també d'etern agraïment com ara Rossend Calvet i Ángel Mur pare. Ara arriba la correcció de la història: Casals va entrar en aquest comitè com a encarregat de finances i coordinador dels debats, i va esdevenir l'home fort del Barça i signant els acords al lloc reservat al president.

Passats els primers mesos de febre revolucionària a Barcelona, i segons demostren les indagacions de Tomàs, el comitè es va dissoldre i Francesc Casals va continuar signant com a president fins que, el 16 de novembre del 37, en la nova distribució dels càrrecs, figura ja en qualitat de vicepresident, puix la presidència encara es reservada a Josep Sunyol, desaparegut i de qui els contemporanis ignoraven el seu afusellament al Guadarrama, produït el 6 d'agost del 36. Aquell mateix mes es decideix per unanimitat concedir a Casals, segons consta en les actes, “les funcions de president accidental, la representació legal, oficial i judicial del FC Barcelona mentre duri l'absència del president”. D'aquesta manera, serà Casals el president del club fins a l'entrada de les tropes nacionals a Barcelona, el 26 de gener del 39, i qui traspassarà els poders a la nova junta gestora del club, escollida pels guanyadors franquistes, l'abril del 39.

Qui era Francesc Casals? Si parlem amb propietat, queda lluny de ser un desconegut, un personatge anònim. Havia estat president del poderós Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), organisme catalanista de fort arrelament a l'època, i conseller de Treball en un dels governs liderats per Francesc Macià. Soci del Barça des del 25 –l'any del tancament de les Corts per la xiulada a la Marcha real–, Casals va entrar a formar part de la junta presidida per Esteve Sala just dos anys abans d'esclatar la guerra. Enmig de la lluita, ell és qui agafa les regnes i s'encarregarà de mantenir la minsa activitat esportiva, de quadrar els comptes i no agreujar el dèficit que s'havia de cobrir gràcies a la recent gira per Mèxic del primer equip, d'aquells quinze futbolistes que havien contribuït també de manera decisiva a la pervivència del club, Ventolrà, Balmanya, Escolà, Iborra, Munlloch i companyia. De tots ells, vuit van romandre per sempre a l'exili, i només quatre van tornar a vestir la samarreta blaugrana en la postguerra. Quan Casals traspassa poders als guanyadors, és depurat, desapareix de la vida pública per significat catalanista i li perdem el rastre, només recuperat en el moment del seu traspàs, el 25 d'agost del 54, als 74 anys.

Casals mor a Barcelona, gairebé en l'anonimat que l'ha condemnat el franquisme i només se li escriu una necrològica com cal a Ressorgiment, la publicació dels exiliats catalans escrita i impresa a l'Argentina. Ara, ja entrat el segle XXI, per fi es pot tornar a escriure aquest fosc i decisiu capítol de la història blaugrana de manera adient, ajustada als fets. Deixem enrere les llegendes per quedar-nos amb la realitat protagonitzada per Francesc Xavier Casals, badaloní d'origen i capaç d'esperar l'arribada dels franquistes complint amb les seves voluntàries obligacions i responsabilitats, sense fugir ni abandonar el Barça.

Qui era Casals?
Havia estat president del CADCI, organisme catalanista de fort arrelament en l'època, i conseller de Treball en un dels governs liderats per Macià. Soci del Barça des del 25 –l'any del tancament de les Corts per la xiulada a la Marcha real–, Casals va entrar a formar part de la junta presidida per Esteve Sala just dos anys abans d'esclatar la guerra.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.