Es volia un himne per al Barça i van pensar que el Jaume Picas i jo el podríem fer. Ens van convocar perquè havíem fet cançons i ens van proposar que treballéssim plegats. L'Agustí Montal presidia la reunió, crec que qui va suggerir els nostres noms va ser en Gonçal Comellas. El cas és que volien fer un concurs demanant lletra i música, però jo els vaig fer veure que el més eficaç seria fer primer un concurs per al text i, després, un concurs per trobar la música més adient.

Crec que no. Al cap de vuit dies, el Picas i jo vam portar la lletra que havia fet cadascú. D'aquella reunió havia de sortir l'himne. Ens vam reunir i vam decidir que la base del text fos la meva lletra. Hi ha un parell de frases del Picas, no recordo exactament quines. La resta, el noranta per cent, és meu.

Sí, es va fer un concurs per trobar la música i un jurat va decidir a favor d'ell.

Normalment, els himnes dels clubs de futbol s'encomanen als poetes locals que, quan s'hi posen, es volen lluir i escriuen coses que són molt boniques, però que no són cantables. En aquell moment, jo tenia l'experiència d'haver fet uns quants discos, havia traduït cançons del francès i l'anglès, i sabia que me'n podria sortir fent una lletra amb frases molt curtes, cadascuna amb una idea. “Tot el camp és un clam”, “Som la gent blaugrana”, “Tan se val d'on venim”... Vaig utilitzar aquesta tècnica perquè fos un himne cantable. A una massa de gent com la que omple l'estadi del Barça se l'ha de deixar respirar si vols que canti.

És la demostració que la gent
se l'ha fet seu. I ha estat així perquè era possible que passés.
La multitud només pot cantar si li dónes pauses.

Jo no li dic himne, li dic cant
del Barça. El cant és una expressió popular i col·lectiva, l'himne té connotacions gairebé militars, molt pretensioses. A més, a Catalunya tenim una tradició de cants, com El cant de la senyera.

Fixi's que quan diu “una bandera ens agermana” no diu quina bandera. Sí, hi ha unes quantes referències que podrien parlar també de Catalunya, a més de fer-ho d'un club de futbol. En tot cas, estava fet amb aquesta intenció.

Per a mi va suposar un encàrrec que em va divertir molt de fer. Com a aficionat culer, era un desafiament important.

Els vaig cobrar fins que un dia el senyor Josep Lluís Núñez va decidir que no se'm paguessin més i el club es va apropiar d'aquests drets. M'hi vaig trobar.

No, la quantitat era petita. Li dic per experiència que en altres obres es cobra molt més. El senyor Núñez no es va moure per interès econòmic, en aquest cas, ho va fer per tenir-ho tot controlat.

Que, tot i ser un dels autors del Cant del Barça, em quedava sense participar dels drets d'autor, argumentant que ja havia cobrat una determinada quantitat, cosa que no és certa.

Ho vaig deixar córrer, no vaig voler fer cap plet. Sóc barcelonista i no em barallaré mai amb el Barça. Tinc la meva vida d'escriptor i no visc del que em pugui donar el Cant del Barça. Fa un parell d'anys, vaig anar a la societat d'autors i la persona que em va atendre em va revelar que havien rebut moltes pressions i que ara aquella decisió no es podria prendre.

Després de molts anys de silencis hermètics, hi va haver un president, Sandro Rosell, que
es va interessar pel tema i que va reconèixer que s'havia comès una injustícia amb mi. Però no en vull parlar més.

Hi ha un vers del Cant del Barça que diu: “Ara, estem d'acord, estem d'acord...” Potser al Barça hi ha moltes veus, però això passa en totes les entitats vives. Ningu s'ha d'espantar que hi hagi debat. Només en un règim totalitari s'exigeix que tothom pensi el mateix.