Diuen les cròniques del No-Do que aquell jugador era diferent, un avançat en el temps, dels que donava assistències sense mirar i era característic pel seu joc ràpid i se'l coneixia amb el sobrenom de la Fletxa. És Marcelí Maneja, que ara, als 92 anys i amb el cap més clar que un jove d'avui dia es reuneix amb Tariq Kirksay, el seu successor en la moda de portar la cinta al cap. La vivència és única.

Maneja va arribar a la Penya el 1947 i va ser aquell primer any ja quan va aconseguir l'històric primer títol de lliga en l'època en què el Real Madrid era un monopoli. Kirksay i Maneja es troben a l'Olímpic. Anant cap a la pista Maneja xerra amb Jordi Villacampa, amb qui intercanvia anècdotes i històries. Després, el torn és per a Salva Maldonado, amb qui debaten sobre el sistema de joc d'ara i el d'abans. Finalment, es troben els dos protagonistes. Tariq Kirksay li té preparada una sorpresa: li regala una de les seves cintes, amb les seves inicials TK i el dorsal 21. Se la posa –com es veu a la fotografia– i comencen una conversa com si fossin amics de tota la vida. Marcelí Maneja no deixa indiferent ningú. Natural de l'Hospitalet, parla de l'orgull de ser del Joventut d'una manera peculiar: “Sempre m'ha agradat, aquí es parla català, és un club amb una filosofia clara.” Però el xou comença quan comencen a intercanviar anècdotes. Tariq Kirksay explica per què porta la cinta: “Va ser quan vaig començar a la universitat, vaig fer una juguesca amb uns companys i me la vaig posar, des de llavors no me l'he tret.” El nord-americà fa broma: “Portar cinta et fa millor, el que passa és que la gent no ho sap –riu–.” Maneja explica el seu cas: “Abans tenia el cabell llarg i quan suava em picaven els ulls, ara ja no faria falta perquè no tinc ni un pèl.” El veterà jugador de la Penya, que va defensar la samarreta del Joventut del 1947 al 1954, explica el seu estil de joc: “Era molt ràpid, i per això em van posar el sobrenom de la Fletxa, ara, però, ja em dirien la Tortuga de tan lent que vaig.” Marcelí Maneja també fa referència a aquella època: hi havia molts partits que es jugaven en camps de sorra, al descobert, no hi havia pavellons grans, i quan es feia un partit important, per exemple amb la selecció, es buscaven llocs que no eren pistes de bàsquet perquè hi cabés més gent.” Maneja recorda que el bàsquet llavors era una altra història: “Havia arribat a anar de l'Hospitalet a Badalona amb bicicleta, aquell equip va ser històric, i el que té més mèrit és que tots érem jugadors d'aquí i catalans.”