Aquesta és una carta als amics plena de respecte i afecte pel FC Barcelona.

Vull deixar clar, d'entrada, que porto el Barça al cor i que aquestes paraules són, a més d'un comiat, una carta d'agraïment al club per tot allò que m'ha donat, i una carta d'agraïment a tots aquells que en els últims mesos m'han demostrat el seu afecte i la seva solidaritat.

El 7 de juliol em vaig reincorporar a la meva feina de responsable de material del Barcelona, amb la mateixa il·lusió per servir el club i veure companys i amics amb els quals he anat a treballar cada dia des que el 1978 vaig entrar a formar part de la que sempre serà la meva família. Aquell matí, després de dues hores posant en funcionament el rober, buidant caixes i ordenant el nou material, Andoni Zubizarreta em va trucar en un despatx i em va comunicar que la meva vida al club havia acabat. “És una decisió de club”, em va dir sense donar-me més explicacions quan les vaig demanar, lògicament sorprès.

És cert, hauria preferit una manera menys dolorosa d'acabar la meva relació laboral amb el club, però suposo que si Andoni va ser fred a l'hora d'explicar-ne les raons va ser perquè ell és així, sempre ha estat així. Sé que, en definitiva, a la seva manera, només va executar les ordres del director general, Antoni Rossich, i d'un tal Emili Sabadell. Quan vaig parlar amb ells tampoc em van donar gaires raons, més enllà de la “decisió de club” i d'estar en edat legal de prejubilació. Vull pensar que el final no ha d'entelar el camí i portaré sempre el Barça al cor per tot el que m'ha donat durant tots aquests anys, conscient com sóc que mai podré tornar les vivències ni les coneixences que m'ha permès fer.

El meu pare treballava al club cuidant la gespa del Camp Nou quan jo vaig entrar-hi a treballar el 1978, com a eventual. El 1980 em van contractar per vigilar l'estadi a la nit i, dos anys després, vaig tenir l'enorme sort de començar a treballar com a ajudant de Papi Anguera, el meu mestre. Des de llavors, i fins que vaig ser prejubilat, he treballat tractant d'aportar cada matí un somriure, especialment en els moments dolents, sempre amb dedicació, devoció, respecte i discreció. No negaré, perquè mentiria, que el cop em va fer mal. Sincerament, no vaig veure arribar el final. M'ha costat pair la decisió del club, bàsicament per la manera com es va comunicar.

Afortunadament, el temps tot ho cura, i de mica en mica he anat recuperant el somriure, sobretot gràcies al suport de la meva dona, dels meus amics i de tants desconeguts que se m'han acostat per mostrar la seva solidaritat i suport. Precisament, si ara escric aquesta carta és per donar les gràcies i dir adéu des de la gratitud. Tot va ser tan ràpid que no em vaig poder ni acomiadar. No guardo rancor a ningú, simplement vull dir com d'agraït estic per tot el que m'han donat en tot aquest temps i, en especial, en els últims mesos. Em sentia en deute amb tots els que m'han mostrat el seu afecte en aquests moments durs i amb els que han donat sentit a 35 anys. Gràcies a tothom. Per tots ells he volgut acomiadar-me, i per això m'he decidit a escriure aquesta carta.

Vull acomiadar-me de tots els companys amb els quals he treballat durant aquests anys, molt especialment de José Antonio Ibarz i de Carles Naval, que m'han aguantat, m'han donat suport i m'han ajudat des del primer dia fins a l'últim. Gràcies a ells i a tots els companys, a tots els entrenadors i tots els jugadors amb els quals he viscut i als quals he servit. Gràcies pel tracte, per la paciència i per les mostres d'afecte que m'heu fet arribar aquests últims mesos. Gràcies als companys de professió, als responsables de material de tot Espanya, que durant més de 35 anys m'heu ajudat en cada viatge i heu fet més fàcil la meva feina. Companys i amics de l'Espanyol, del Real Madrid, l'Atlético, l'Athletic, l'Osasuna, el Sevilla, el Zamora, el Vila-real, l'Oviedo, el Màlaga.... Del Chelsea, el Bayern, l'Inter, el Milan, el City i el Liverpool... A tots els d'aquests camps on he treballat, que sempre des de l'afecte heu fet més fàcil la meva vida. Gràcies, col·legues, per tot.

I gràcies també a tota la gent que des del 7 de juliol passat, la majoria sense conèixer-me, us heu acostat a mi per mostrar-me el vostre afecte. No imagineu com us ho he agraït. És el regal que m'emporto d'una vida en blau i grana. Per això, en aquests moments, ara que tinc força, ara que, de mica en mica, vaig superant el tràngol, escric aquesta carta de comiat. Sempre portaré el Barça al cor. Sempre estaré en deute amb un club que estimo i respecto, i amb tots vosaltres. Res més. Gràcies i fins sempre. Visca el Barça i visca Catalunya.