Els clubs del Che

Bouwer, l'equip de l'escola (Argentina)

El petit Ernesto, nascut a la població argentina de Rosario, es va haver de traslladar, per recomanació mèdica com a conseqüència de reiterats atacs d'asma, a Alta Gracia, al cor de la Sierra Chica, a la també província argentina de Córdoba. Va ser allà on, a l'escola pública de Bouwer, el Che va agafar gust pel futbol, que practicava amb entusiasme a les hores del pati. L'entrenador de l'escola, Paco Díaz, un exiliat republicà espanyol, va ser qui va decidir que Ernesto Guevara fos el porter de l'equip escolar, ja que així el noi tenia menys exigència pulmonar i estava ben a prop de l'inhalador en cas de necessitar-lo. Tot i el criteri contrari dels seus pares, la tossuderia de l'Ernesto es va imposar i el jove alumne es va convertir en el porter de l'equip de l'escola de Bouwer.

Rosario Central, l'equip dels seus orígens (Argentina)

Tot i que més endavant l'esport predilecte del Che va ser el rugbi, que va practicar durant els anys de l'adolescència i primera joventut, en què va passar per diversos clubs com l'Estudiantes de Córdoba, el San Isidro de Buenos Aires, l'Yporá i l'Atalaya, el jove revolucionari sempre va manifestar les seves simpaties pel Club Atlético Rosario Central, el club de futbol de la terra dels seus orígens. En un context en què la majoria d'argentins dividien les seves passions futbolístiques, d'allò més exacerbades tot sigui dit, entre el Boca Júniors i el River Plate, el Che va defensar sempre els colors de l'equip de la seva terra, que avui l'assumeix com un dels seus simpatitzants més il·lustres, malgrat que mai va arribar a trepitjar el seu
estadi.

En certa manera, en declarar-se públicament com a simpatitzant del Rosario (al marge de reivindicar els seus orígens i de mostrar la seva admiració pel Chueco García, un dels millors jugadors de l'època que vestia la samarreta canalla) el Che Guevara es posicionava del costat d'un dels equips “febles” del país atesa l'omnipresència del Boca i el River. És per aquesta mateixa raó que, residint a la província Córdoba, el Che va simpatitzar més aviat amb el modest Sportivo Alta Gracia, de la localitat on havia anat a viure, que amb els grans clubs  de la capital cordobesa com el Belgrano i el Talleres.

Independiente Sporting Club, l'equip en què va defensar banqueta i porteria (Colòmbia)

Un dels períodes que més va marcar la joventut d'Ernesto Guevara va ser el dels seus viatges llatinoamericans en companyia d'Alberto Granado. En el primer d'aquests periples, el 1952, el destí va portar el Che i el seu company a la localitat colombiana de Leticia, on van viure gràcies al fet d'assumir el càrrec d'entrenadors de l'Independiente Sporting Club, un equip d'allò més modest i amb uns jugadors tan maldestres que Guevara i Granado van decidir compaginar el seu càrrec d'entrenadors amb el de jugadors. El Che es va convertir en el porter de l'equip i, miraculosament, va aconseguir portar-lo fins a la final del campionat regional, en què l'Independiente va perdre per penals en el partit de desempat. D'aquesta peripècia futbolística colombiana, el Che en va deixar constància a través de la correspondència amb la seva mare. En una emotiva carta escrita des de Bogotà, Guevara explicava que havia “aturat un penal que passaria a la història del Leticia”.

A la mateixa capital colombiana, el Che va assistir, aquell mateix estiu, al partit que va enfrontar el
club Millonarios amb el totpoderós Real Madrid. Des de la graderia
més popular de l'estadi El Campín, Guevara va vibrar amb la victòria colombiana (2-1) i va celebrar apassionadament el gol del seu compatriota Di Stéfano, aleshores a les
files millonarias.

Madureira Esporte Clube, els guevaristes de Río de Janeiro (Brasil)

Després dels seus viatges arreu de Llatinoamèrica, on va accentuar la seva consciència revolucionària, el Che va acabar finalment, el 1956, per enrolar-se a les files del Movimiento 26 de Julio de Fidel Castro, amb qui va arribar a Cuba des de Mèxic en el ja mític vaixell Granma amb l'objectiu d'enderrocar la dictadura de Fulgencio Batista. L'1 de gener del 1959, els revolucionaris cubans, amb el Che convertit en un dels seus comandants, entraven triomfants a l'Havana i certificaven la seva victòria. El guerriller Ernesto Guevara es va convertir així en ministre de la República de Cuba, primer d'Economia i posteriorment d'Indústria.

Va ser precisament en la seva condició de ministre que el Che va decidir presenciar, el 1963, un dels partits de la gira que el club brasiler Madureira Esporte Clube va fer per l'illa de Cuba.

El Madureira, un club de barri de Rio de Janeiro conegut amb el sobrenom de tricolor duburbano, s'havia convertit en un dels pioners de les gires futbolístiques arreu
del planeta gràcies a la notorietat que els equips brasilers havien assolit amb els triomfs de la canarinha en els mundials del 1958 i el
1962.

Així doncs, l'estiu del 1963, la visió empresarial del seu president de l'època va portar el Madureira a Cuba, on va disputar cinc partits que
se saldaren amb cinc victòries. Els seus rivals van ser l'Industriales, aleshores el campió cubà; el Municipalidad de Morrón de Camagüey; una selecció universitària i, finalment, i per partida doble, una selecció de l'Havana.

El segon partit contra un combinat de la capital cubana, disputat el 18 de maig del 1963, i que va acabar amb victòria brasilera 2-3, va ser presenciat per l'aleshores ministre Ernesto Guevara. Un Che que no només va baixar al terreny de joc, vestit amb el seu tradicional uniforme verd oliva, a saludar els jugadors brasilers i a fer-se diverses fotografies amb ells, sinó que també va visitar els integrants de la delegació del Madureira a l'hotel on s'allotjaven a l'Havana i els va regalar records de Cuba.

El Madureira va fer diverses gires en aquells anys seixanta, fins i tot una que el va dur a la Xina maoista, on els jugadors van arribar a saludar personalment Mao Tse Tung, però cap va marcar tant la història del club com la gira cubana de l'estiu del 1963.

De fet, el tricolor suburbano va voler retre homenatge al Che Guevara amb l'edició especial d'una samarreta per a la seva secció de futbol-7 dedicada a recordar l'efemèride del cinquantè aniversari de la gira cubana. Aquesta samarreta commemorativa lluïa al pit la famosa imatge del Che Guevara realitzada per Alberto Korda i la divisa del guerriller: “Hasta la victoria siempre!” La samarreta de porter anava una mica més enllà i reproduïa la bandera cubana acompanyant el rostre del Che Guevara. La iniciativa del club carioca, que actualment milita en la tercera divisió brasilera, va ser un autèntic èxit de vendes i va servir per situar de bell nou el Madureira en el mapa del futbol mundial.

Club Social Atlético y Deportivo Che Guevara, un club amb nom de guerriller (Argentina)

El 1964, poc després d'haver rebut el Madureira com a ministre d'Indústria del govern revolucionari cubà, Ernesto Guevara va decidir abandonar el ministeri i retornar a l'activitat guerrillera per traslladar la revolució arreu del planeta. El guerriller argentí va combatre al Congo abans de caure finalment mort mentre intentava fer triomfar la revolta a Bolívia. Aquesta generositat combatent el va convertir en un autèntic símbol de l'internacionalisme i de la lluita contra l'imperialisme.

És per això que, un cop mort, la imatge del Che s'ha fet omnipresent com a símbol de rebel·lia. I de ben segur que també és per això, per actualitzar l'herència guevarista, que el 2006 va néixer a la localitat de Jesús María, a la mateixa província de Córdoba on Guevara va passar la seva infantesa, el Club Social Atlético y Deportivo Che Guevara, un club humil que disputa el campionat regional, però que reivindica amb orgull el seu caràcter rebel.

Aquest modest equip no només evoca el Che en la seva denominació, sinó que llueix també la seva imatge a la samarreta roja que l'identifica. Entre les moltes iniciatives d'inspiració guevarista que impulsa el club, en destaca la celebració de la copa Hombre Nuevo, una copa Amèrica alternativa que aplega clubs contestataris d'arreu del planeta i que porta per nom allò que precisament el Che volia construir, un “home nou”.

El de Jesús María no és, però, l'únic club que porta el nom del Che Guevara, ja que el 2009, també a l'Argentina, tot i que aquest cop a la Pampa, va néixer el Club Deportivo Che Guevara de Santa Rosa, un equip petit i humil que també agafa el nom del revolucionari i en vol mantenir viu el llegat.

De fet, són diversos els clubs alternatius que es pretenen identificar amb el guerriller. Per exemple, l'Estrella Roja de San Miguel xilè, que també llueix la seva imatge al pit. Tot i això, el record futbolístic per Ernesto Guevara no es limita a l'àmbit amateur i alternatiu, sinó que arriba al mateix futbol professional com ho demostra l'exemple de Maradona, admirador confés del guerriller, i de Cristiano Lucarelli. Aquest jugador italià, comunista convençut, va exhibir una samarreta del Che després de marcar amb la selecció italiana sub-21 el 1997 (en un fet que li va valer l'exclusió de l'azzurra) i posteriorment, el 2005, en un Milan-Livorno, va dedicar el seu gol a Adelaida Guevara, la filla del Che, amb qui el mateix jugador col·laborava per recollir fons per a l'hospital pediàtric cubà on treballa.

Vet aquí, doncs, un exemple ben clar de la vigència del record d'Ernesto Guevara en el futbol contemporani. Un record que perdura com a símbol etern de rebel·lia.